DIARI - TREBALLAR PER COMPTE PROPI

EL TREBALLADOR PER COMPTE PROPI.

Anteriorment ens deien autònoms, teníem el nostre negoci i cotitzàvem voluntàriament a la CASS, o bé disposàvem d’una assegurança privada. Tot de cop, consensuat entre totes les “forces” polítiques ens varen obligar a afiliar-nos (pel que no ho estava ja, és clar). Als que si ho fèiem voluntàriament ens varen duplicar la cotització, amb l’excusa del “salari mitjà”. No varen ser capaços ni de calcular la mitjana, que res té a veure amb el salari mitjà (Ja ho he explicat molts cops).
Una Llei “nefasta”, mal estudiada, mal aconsellada, mal assessorada, mal “engiponada”... Un nyap de Llei, feta per un nyap de Consellers, amb la excusa de que era feta entre tots, sempre sense assessorar-se degudament, com se solen fer les lleis en aquest país. I no parlo d’assessorament extern, que aquest sempre hi ha estat, sinó d’assessorament intern, dels que estem treballant a Andorra, que aquest no hi ha estat mai (espero que ara canviïn les “coses”).

Davant la protesta de l’autònom, silenci administratiu... Davant la pregunta al Consell General, una resposta : ja ho estudiarem...
Una mentida més de l’anterior cap de Govern.
Suposo que no s’estranyarà ara del resultat de les eleccions. Acontentar als sindicats i als funcionaris no els ha servit (al PS) ni per obtenir el seu vot.
Molt malament, senyor Bartumeu... S’ho hauria de fer “mirar”...
O potser, molt bé per als seus suposats “enemics”, segons la seva manera de pensar ?
Una Llei, la de la CASS que tant perjudica per la part “baixa”, als que no tenen de salari, ni de bon tros els 2000 euros de mitja (que més voldrien...) i que perjudica igualment als que voldrien i poden cotitzar molt més i no els deixen... Com es poden fer les lleis tant malament ? Evidentment, al Consell General...

Dos anys de Govern Socialdemòcrata i tot per modificar i solucionar en la famosa i dolentíssima llei de la CASS (moltes gràcies, PS).
Una setmana al nou Govern, per buscar modificacions i solucions.
Carai, quina diferència...
La diferència que suposa les ganes de treballar i arreglar els problemes, amb les ganes de col·locar gent a dit i buscar “mans negres” elaborant al mateix temps “llistes negres”.
Algú s’ho hauria de fer “mirar”, i alguns haurien de pensar una mica, cosa a la que no estan acostumats, i oblidar al seu líder (Deu tot poderós)...

Tornant al tema de l’escrit en qüestió, la cotització del treballador per compte propi. He sentit i llegit que es vol fixar la quantitat a pagar per sectors i m’ha entrat tot de cop la por i la incertesa. Sectors, quins sectors ? Els que marca el Departament d’Estadística ? Amb les dades de la CASS ?
No, per favor...
Aquestes dades resumeixen el país en una quinzena de sectors que no entenen ni “ells” mateixos, que es basen en unes dades que estan molt allunyades de la realitat, que no reflecteixen de cap manera el salari real de la majoria de treballadors per compte propi, que estan molt allunyats dels sectors reals...

A títol d’exemple, aquest és el salari mitjà per sector segons el Departament d’Estadística al mes de febrer 2011 :

Agricultura, 1506 euros.
Construcció, 1991.
Hoteleria, 1479.
Sistema Financer, 4224.
Administració Pública, 2403.
Serveis personals, 1600.
Serveis empresarials, 1833.
Comerç, 1662.
Etc...

Imaginem, per un moment que m’apliquin a mi, comptable, el salari mitjà del sector financer... Val més que deixin la Llei tal com està...

Val, molt bé, i que ??? Que els diu a vostès aquesta comparativa de “suposats” sectors ? A mi, res en absolut.

Resumint,
Les Lleis es poden modificar, la Llei de la CASS s’ha de modificar. La Llei de comptabilitat, les lleis fiscals també es poden i s’han de modificar, per al bé de l’empresari en general i sobretot per al bé dels petits empresaris, que són la majoria.

No creuen més just que cadascú, treballador per compte propi o no, cotitzi segons el seu salari real, cada mes ? Penso que aquesta seria la solució més justa.
No entraré a valorar ni el frau ni l’engany... Cadascú que “s’apanyi” amb la seva consciencia.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI D'ANDORRA - BREU HISTÒRIA

UNA BREU HISTÒRIA SOCIALDEMÒCRATA.

Corria l’any 2.003, quant un bon amic em va demanar de col·laborar amb ell i entrar en una llista electoral socialdemòcrata a la parròquia de Sant Julià de Lòria en unes comunals. Vaig contestar ràpidament que si. No perquè cregués en el Partit, ni tant sols m’interessava la política, ni tampoc perquè tingués cap intenció de convertir-me en un “personatge públic”, com diuen “alguns”. Tant sols, perquè m’ho va demanar un amic.

Vaig concórrer en aquestes eleccions, que per cert varem perdre, quina sorpresa !!! I no em vaig quedar aquí, sinó que dos anys més tard, a pesar de que alts dirigents del Partit Socialdemòcrata havien descartat al meu amic de tota possibilitat de fer quelcom dins del mateix, vaig donar la “cara” i em vaig presentar com a número 1 en unes eleccions Generals, l’any 2.005. Eleccions que sabia perfectament que no podia guanyar, sabia també perfectament que el meu amic havia estat apartat del Partit per al qual jo anava a donar la cara (greu error el meu)... però malgrat tot, i a la vista de que tothom amagava el cap sota l’ala, vaig decidir encapçalar la candidatura. No tenia res a guanyar, molt a perdre, però ho vaig decidir així.

Com era normal i sabut, varem tornar a perdre aquestes eleccions. El resultat però va ser molt bo, el Partit Socialdemòcrata estava creixent en una parròquia on jugàvem sempre en camp contrari i això em va fer molta il·lusió. Fins que vaig arribar al local estriat pel Partit per fer el seguiment de les eleccions i em vaig adonar definitivament de que els de Sant Julià interessàvem ben poc al Partit.
Recordo i ho recordaré per sempre més, com em vaig quedar entrant a la “sala” de la ma de la meva filla, aleshores “petita”, il·lusionada i que l’endemà no aniria al “cole” perquè estaria amb el seu pare en una “festa” més o menys històrica i que finalment, es va quedar amb dos pams de nassos, al igual que jo mateix per l’acolliment que varem tenir els lauredians. Algunes “cares” presents al local semblaven dir : qui son aquests ? d’eon surten ? on van ?

Tot i així, vaig continuar formant part del Partit Socialdemòcrata, fins i tot em vaig fer “militant” del mateix i vaig continuar treballant amb i per al Partit. Tot veient com el meu amic continuava essent apartat i ignorat pel mateix Partit. Però em vaig començar a “emprenyar”, a adonar-me de que aquest “grup” era com una secta on qui no estava d’acord amb el líder ho tenia realment “fotut”, varen començar els meus problemes, primer amb el Comitè Local Lauredià, després amb l’executiva del Partit... fins arribar a una expulsió de caire anti-democràtic, impropi d’un Partit que es volia anomenar “social”, que es volia anomenar “demòcrata”... però que tant sols era una secta “interessada”.

Una secta interessada en obtenir el “poder”, que finalment varen obtenir, l’any 2.009, un poder insuficient, no tenien majoria absoluta, però el seu líder va decidir que ja en tenia prou, ell era l’amo i senyor d’Andorra. El que havia “buscat” durant tant de temps, per fi ho havia aconseguit.
Aquest va ser el principi de la fi del “líder”, ja que es pensava que tots els súbdits estaven sota les seves ordres, creia que els tenia a tots controlats. De fet, fins aleshores havia “tallat” qualsevol intent de canviar el liderat, ho tenia “tot” controlat, era el “rei”.

Però, “això” no va funcionar, el líder “suprem” va ser incapaç de pactar amb ningú, va ser incapaç de convèncer ningú...
Però, va ser capaç de despertar les “idees” dels seus súbdits (no tots), va ser capaç d’unir tot una sèrie de persones que pensaven que això no podia continuar d’aquesta manera. Va ser capaç de “despertar” al poble andorrà i decidir que tenia que unir-se i fer-lo “fora” d’un lloc on no hagués hagut de entrar mai. Va ser capaç de que la “gent” el conegués i pensés el següent : “Aquest home, no és el que necessita el nostre país”.

Ara governaran “persones”, no sectes, ara el país podrà “tirar” endavant, sense acritud, sense crispació, sense por, sense rancors...

Possiblement es produirà un relleu, un canvi, un recanvi... Una renovació en el Partit Socialdemòcrata, desapareixeran els “dinosaures” de sempre, aixecarà el cap gent més “normal”, fins i tot, potser el meu amic hi tornarà i tindrà “presencia” i “importància”...
Però jo no hi seré, mai més tornaré a formar part d’un Partit que em va expulsar per ser clar, sincer, honest... i també “torracollons”...
Això no és el que necessita el nostre país.

El que necessita el nostre país és tranquil·litat, no crispació, diàleg, no imposicions...

Ara si, penso que la “cosa” pot funcionar, fins i tot el Partit Socialdemòcrata pot funcionar, però amb una altre tarannà, molt diferent al que volia imposar el seu “líder”.

NOTA : Vaig escriure aquestes “ratlles” el Dissabte 2 d’abril de 2011, molta gent ho sap...


Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - SANT JULIÀ I EL PS.

SANT JULIÀ NO EXISTEIX AL PS.

Un cop més el Partit Socialdemòcrata s’ha “oblidat” a l’hora de confeccionar les llistes electorals, concretament en la seva llista nacional, de la parròquia laurediana. Un oblit insultant, que prenc fins i tot com una ofensa personal.
Els sis primers llocs de la llista estan convenientment repartits en sis parròquies diferents (Andorra la Vella, Escaldes, Encamp, Canillo, La Massana, Ordino... per aquest ordre), però al arribar el setè lloc torna a aparèixer, Andorra la Vella i en el vuitè Escaldes, enlloc de Sant Julià de Lòria, que no és tinguda en compte fins al novè lloc i ja no apareix més en tota la llista, repetint parròquies fins i tot amb molts menys electors.
Alguna cosa haurem guanyat, doncs fa dos anys no apareixíem fins al desè lloc. Tardarem doncs, 28 anys més per arribar a la segona posició ? (a la primera no hi arribarem mai, doncs es tracta d’una plaça “reservada” in eternum). Aquest avenç d’una sola plaça, a mi no em serveix de res, potser al pèssim Comitè local si ?
No entenc que li hem fet al Sr. Bartumeu i Cia. a Sant Julià perquè ens tingui sempre oblidats d’aquesta manera, amb aquest menysteniment. I no crec que sigui per culpa meva o per culpa d’una altra persona també de Sant julià, militant encara al Partit, però que ja fa molts anys que esta “repudiat” al PS. Em donaria massa importància a mi mateix i massa culpa a l’altra persona, que mai ha fet cap comentari sobre la seva exclusió.

Estic convençut que dins del Partit no donaran massa importància a aquest oblit i manca de respecte continuat i persistent envers de la parròquia de Sant Julià (com així han fet sempre), fins i tot pensaran que no tinc raó en els meus comentaris, però no podran obviar l’oblit constant del Partit cap els seus militants lauredians i a la vila laurediana, encara que segurament els importarà “tres pitos”.

El que es imperdonable es que el Comitè local del Partit no digui mai res, aguanti estoicament i segueixi penjant cartells i repartint programes quant a altres parròquies encomanen i paguen aquesta feina.
Entono el “mea culpa” també, doncs l’any 2005 ja hagués tingut que negar-me a presentar i sobretot representar una llista territorial a Sant Julià, era massa novell i endemés independent. No obstant això, penso que va ser un greu error no negar-se a fer llista en aquella època i forçar l’entrada d’algun candidat lauredià en la llista nacional i en llocs elegibles. A més vaig haver de defendre, passant vergonya, la manca de lauredians a la llista nacional, en el debat televisiu televisiu electoral.

Ara mateix aquest tema, ja no es tracta de greus errors, sinó de vergonya. Vergonya d’uns militants i simpatitzants del Partit Socialdemòcrata que formen part del Comitè local del Partit a Sant Julià, que són incapaços, nuls, incompetents... Uns simples súbdits de la secta Socialdemòcrata que no valen ni per anar en una llista territorial que no guanyarà mai.

Aquesta es potser la qüestió que fa al Sr. Bartumeu i Cia, passar completament de Sant Julià ? Que pensen que no guanyaran mai ?
Aquesta opció pot ser més valida que la animadversió envers la meva persona i envers un bon amic meu. Tot i així no deixa de ser vergonyós.
Un cop més el Consell General quedarà sense participació laurediana en les cadires socialdemòcrates i això fa que realment, a Sant Julià el PS no guanyarà mai. Una parròquia sense representació al Consell, no val la pena ni que formi part del Partit.

Potser una desfeta contundent del PS en aquests comicis faci pensar alguns dels membres del Partit i començar una reestructuració imprescindible dins les files socialdemòcrates, començant a jubilar alguns “dinosaures” i fent una mica de neteja de “pilotes” i “adeptes” al líder. Potser alguns, ara si gosaran aixecar la veu i fer “neteja”. De passada també podrien netejar uns quants funcionaris, si amb els vots d’aquests no n’han tingut prou per guanyar unes eleccions.
Un grup polític no es pot basar en acontentar el funcionariat, repartir cadires, càrrecs i places de treball. Un Partit, en el seu conjunt, estructurat, que ho és, encara que no massa amb les persones, ha de tenir en compte tots els afiliats, simpatitzants i també totes les parròquies.

Podem afegir a la nombrosa llista de grups i persones que no s’han entès amb el Sr. Bartumeu : Apc, CR, Cambra de Comerç, EFA, CEA, PIME, Verds, RD, Segle21... a tot un poble, la vila de Sant Julià de Lòria.
Serà culpa de tots els demés ? O serà culpa del Sr. Bartumeu ? Aquest fet hauria de donar de que pensar als militants i no intentar defensar sempre allò que és indefensable.

Aprofitaré per repetir quelcom que ja he dit en altres ocasions, reiterant una famosa frase del Sr. Bartumeu : “Tenim una assignatura pendent a Sant Julià de Lòria”.
Un cop més seguirà sent una assignatura pendent doncs ni tant sols s’ha presentat a l’examen, ni tampoc ha tingut mai cap intenció de presentar-se.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - TREBALLADORS PER COMPTE PROPI.

I ARA ES QUEIXEN ?

Llegia amb sorpresa al diari d’Andorra del dia 10/01/2011, la noticia de les queixes del Consell d’administració de la CASS per l’elevat nombre de treballadors per compte propi (abans anomenats, autònoms), tot dient que per aquest motiu havia davallat l’ingrés de cotitzacions d’administradors de societats, que abans constaven com a assalariats i cotitzaven salaris més elevats dels prop de 2.000 euros que cotitzen actualment com a salari mitjà.
Deien al mateix Consell, que administradors de societats havien aprofitat el buit legal de la llei per cotitzar menys.

Res més lluny de la realitat, ja que la immensa majoria d’administradors o socis que figuraven com a assalariats havien precisament escollit aquesta opció per a poder ser assalariats i no autònoms, cotitzar més, acumular més punts i tenir la possibilitat d’estar coberts en cas de baixa.

Tot d’un cop, amb l’aprovació al Novembre 2.009 de la nova Llei de la CASS, va ser la mateixa CASS qui va obligar, quan la Llei no ho fa, a cotitzar aquestes persones com a treballadors per compte propi, duplicant al mateix temps la cotització dels autònoms.

Quan afirmo que la Llei de la Cass no obliga, em refereixo al seu article 17: “Són persones assalariades els socis que presten un servei per compte de la societat...”. Em refereixo també al seu article 19: “S’entén per persona que exerceix una activitat per compte propi, els administradors de les societats que no siguin al mateix temps persones assalariades...” . Ídem per “els familiars de la persona que exerceix una activitat per compte propi, excepte el cònjuge, si no són assalariats d’aquesta persona...”.

Segons la Llei de la Cass tant sols tenen la obligació de figurar com a treballadors per compte propi els autònoms i els seus cònjuges, ningú més. Els socis i administradors de societats poden ser assalariats si ho desitgen i cotitzar el que creguin convenient, que com a mínim haurà de ser el salari mitjà, segons consta a l’article 98 de la Llei de la CASS.

Una cosa molt diferent es el que va fer la CASS, en el seu afany recaptatori, aplicant l’article 9 del codi de relacions laborals : “Es considera treballador el soci que presta un servei per compte de la societat. No obstant, no es considera treballador si la seva participació representa el 50% o més del capital”.

Els autònoms varem passar doncs a cotitzar tot d’un cop el doble, l’obligació de cotitzar es va establir per a tothom i molts assalariats que cotitzaven per sota dels 2.000 euros, cònjuges incloses, van haver d’augmentar la seva cotització.
Socis o administradors, que voluntàriament cotitzaven molt més, ara no poden fer-ho i voldrien fer-ho, però la Llei no els deixa. No es cert el que diu el Consell d’administració de que molts s’han emparat en aquest buit legal. Cotitzaven més perquè ells volien i ara no poden.
I repeteixo, la Llei no els obliga, la CASS si.
I si existeix algú, que abans era assalariat i cotitzava més en el seu interès, ara no ho fa per pagar menys, jo no el conec.

Em pot explicar el Consell d’administració de la CASS els seus càlculs ? Ja que tampoc pot ser cert que la cotització hagi disminuït per aquest fet :
Els 2.492 autònoms que a l’octubre 2009 cotitzàvem poc més de 200 euros mensuals, ara en cotitzem gairebé 400, fet que suposa un augment anyal de més de 5 milions d’euros
Els nous treballadors que abans no cotitzaven i ara estant obligats a fer-ho (posem que la meitat d’aquests 400 nous cotitzants, ara en són en total 2.880 treballadors per compte propi), poden representar un increment de gairebé 1 milió d’euros.
Quants en podem posar que abans cotitzessin un salari més elevat dels 2.000 euros de mitjana (Ja sigui per obligació o per voluntat pròpia), i ara cotitzen els 400 euros estipulats ?
No ho sé, però per arribar als 6 milions d’euros d’increment haurien de ser molts.

Perquè serà que sempre que es fan estudis, càlculs, projeccions, estimacions... sense donar dades reals, sempre es menteix, dissimula, falseja o s’enganya ?
Volem dades reals no opinions o càlculs desencertats.

De totes maneres no estaria de més revisar de nou la Llei de la CASS.

Encara estic esperant que algun empresari d’alguna societat posi una denúncia a la CASS... De ben segur que la guanyaria.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI D'ANDORRA - PANTOMIMA

PANTOMIMA AL CONSELL GENERAL.

Pantomima, aquesta és la paraula que millor defineix la darrera sessió viscuda al Consell General, el passat dia 29 de Desembre. Que si hagués estat 1 dia abans (el dels Sants Innocents) ho entendria perfectament, ja que teòricament aquesta havia de ser una sessió de Consell seriosa, val a dir que com totes les altres. Malgrat això, es va convertir finalment en una autèntica “farsa”, una presa de pel.

1. Pantomima és una representació de teatre en la que els actors s’expressen mitjançant gestos i moviments enlloc de paraules.

Aquesta podria no semblar la definició més adequada si no fos perquè les paraules que es varen sentir a la sessió del Consell General eren “pur” teatre, en canvi els gestos eren un reflex de la “realitat”.

2. Acció amb la que es pretén enganyar algú o amagar quelcom. Comèdia, farsa...

Aquesta si que és la definició adequada del que va ser aquesta sessió del Consell General. Una presa de pel a tota la població andorrana, electors o no, una autèntica presa de pel a tots els empresaris andorrans.

Una veritable obra de teatre en la que els actors principals van fer un bon “paper”, això s’ha de reconèixer. Poden justificar aquesta vegada el seu salari, no calia que algun Conseller General reclamés el reconeixement d’una feina feta, d’un treball dut a terme en la Comissió de Finances i Pressupost, que al final no ha servit per a res.

A destacar, el “paper” del líder d’Andorra pel canvi, més espectacular que mai, crític, dur, a vegades fins i tot groller, desmarcant-se completament del tema principal a debat, com volen dir : “tot això, no és culpa meva, sinó dels socio-reformistes”.
També a destacar, la celebració del Ministre de Finances de la jornada “històrica” per una aprovació d’unes lleis mai vistes al país, o la il·lusió del President de la Comissió Legislativa de Finances i Pressupost, pensant que es complirà el que diu l’article 37 de la Constitució.
I com no, a destacar també el discurs pletòric, ple de metàfores del líder reformista, amb frases molt “rebuscades” i símils ben “afinats” que tampoc venien al cas, però que va “quedar” molt bé.
Mentre que l’actor principal, el nostre cap de Govern, es mantenia més aviat com un “artista” convidat.

La sessió de “teatre” al Consell General va ser bona, distreta, amena, amb bons actors... però amb un guió erroni, fals, enganyós...

Les dues Lleis Fiscals que es varen aprovar, (deixo al marge la Llei de l’impost sobre la renda dels no-residents fiscals, que si entrarà en vigor), la Llei de l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques i la Llei de l’impost sobre societats, quedaran en un no res doncs estan subjectes a la configuració de la imposició indirecta (l’IVA). O sigui que, dit d’una altra manera, es quedaran al calaix.

En quin lloc del mon s’ha vist mai que s’aprovin unes lleis que estiguin supeditades a l’aprovació d’una altra Llei que encara no es troba ni tant sols a tràmit de la Comissió ?

És evident que en aquesta legislatura no s’aprovarà la Llei de l’IVA, no hi ha temps material. Les eleccions anticipades, si el nostre “actor” principal les convoca finalment, no faran més que retardar encara més el debat d’aquesta Llei, deixant doncs el calaix abans comentat, tancat.

Tot això sense oblidar que al “guió” de l’obra teatral hi manca encara el capítol més important, el que completa l’obra, la mancança del qual fa que sigui una obra inacabada, coixa, sense final... aquest és l’I.R.P.F. , sense el qual no s’assumirà mai de forma adequada l’article 37 de la nostra Constitució, no es complirà el que diu la Constitució.

Es clar que, el dia que posem a debat Parlamentari la renda sobre les persones físiques, aquest debat pot ser ja “esperpèntic”. Però hem de recordar que el Partit Socialdemòcrata ho duia al seu programa i ara no pot obviar-ho, per molt que els Reformistes no ho vulguin i no acceptin discutir-ho.

Tant és qui pugui guanyar unes “possibles” eleccions anticipades, tant és si s’aprova el pressupost i s’allarga l’actual legislatura... El que hem d’entendre tots és que la Reforma Fiscal necessita l’IVA i necessita també l’I.R.P.F. si volem complir d’una vegada per totes amb el que ens diu l’article 37 de la nostra Constitució.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

XVI JORNADES DE LA SAC

TÉ “CULPA” LA FUNCIÓ PÚBLICA DE LA “NOSTRA” CRISI ?
L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA ANDORRANA - PONÈNCIA.

Contestaré a aquesta pregunta, al final.

En primer lloc voldria separar el que és per a mi la CRISI GENERAL, la que afecta tots els països del món (o gairebé tots), també com no als països del nostre entorn, en major o menor grau, però que repercuteix directament al nostre país i que es tradueix en la disminució de les despeses que efectuaven els seus habitants a Andorra, en el turisme, amb les seves visites, en les seves compres... Aquesta crisi penso que afecta tant sols al sector privat del nostre país, no al sector públic. Explicaré més endavant perquè ho veig així.

Voldria doncs separar aquesta crisi, la general, d’una altra crisi, LA CRISI QUE ANOMENARIA NACIONAL, LA NOSTRA CRISI PARTICULAR. Aquesta és la crisi que si afecta o afectarà tard o d’hora al sector públic. Es la que fa que actualment no podem assumir les despeses de personal i de bens corrents. És la CAIXA que ha quedat buida per diversos motius, que ara mateix no venen al cas. És la crisi que si hem creat nosaltres mateixos, no ens ha vingut imposada.

Si busquem en el projecte de pressupost de Govern per l’exercici 2.011 trobem el següent :
D’un total pressupostat en despeses de 381 milions, trobem que en despeses de personal hi ha 96 milions (4% més que al pressupost 2.010, representen un 25% del total), en despeses de bens corrents 48 milions (3,7% més que al pressupost 2.010, representant un 15%).
Un total de 144 milions, el 40 % del total de les despeses. “INASUMIBLE”.
A Espanya per exemple, les despeses de personal representen un 13 % del pressupost 2.011.
Ja se que no es va aprovar el pressupost 2.010, com segurament tampoc s’aprovarà el pressupost 2.011. Però les dades del pressupost 2.009, que és el que estem seguint amb dotzaves, no varia gaire :
92 milions en despeses de personal (25%), 45 milions en bens i despesa corrent (13%). 38 % del total.

Pel que fa a aquest mes de desembre, amb la paga normal, amb la paga extraordinària, amb la cistella de Nadal, amb els sopars de Nadal... Aproximadament uns 20-25 milions de euros han de sortir d’una caixa que es troba buida. O més ben dit, es trobava buida.

Si analitzem aquesta situació fredament, veiem que aquests diners evidentment es pagaran (encarar unes possibles eleccions anticipades sense aquests pagaments seria un suïcidi), el que ja no resulta tant evident és de on sortiran. Seguim doncs, analitzant fredament. Tant sols poden sortir de la emissió de deute públic de 100 milions. O sigui que una quarta part d’aquesta emissió de deute públic ja es troba “liquidada”. No oblidin (a qui pugui interessar), que a la propera emissió de deute públic, que ha de servir per tornar aquesta, han d’afegir els interessos a pagar. La nova emissió de deute públic haurà de ser doncs de 103,5 milions.

Si busquem al Departament d’Estadística (del mateix Govern) trobem actualment el següent :
D’un total d’assalariats de 38.219 (dades del mes d’Agost), 2.813 menys que quatre mesos abans. A la Administració Pública i Educació en trobem la xifra de 5.191 assalariats, 142 més que quatre mesos abans. Representa un 14% del total dels assalariats, que si ho traslladem al pressupost, constatem que no quadra en absolut.
Trobem les dades de la CASS més actualitzades : 38.710 assalariats al mes de setembre, 2.429 menys que fa 2 anys, 1.384 menys que fa 1 any. 72 persones més a l’Administració que fa 2 anys. 4 persones més que fa 1 any.
Constato però, amb l’actualització ahir mateix de les dades al Departament d’estadística, corresponents al mes de setembre, que no “quadren” massa amb les dades de la CASS. En tot cas, el nombre de funcionaris, mai ha disminuït.

Veiem també el salari mitjà de l’administració (2.200 euros), el salari mitjà de educació (1.935 euros), el salari mitjà total (1.913 euros). Val a dir, pràcticament el mateix que 4 mesos abans i que fa 2 anys (això és evident, doncs l’IPC no ha augmentat al 2.010, 0,00%, i molt poc ho va fer al 2.009, 1,98%).
Val a dir que la mitjana és bastant enganyosa, doncs comporta totes les despeses per acomiadaments, que evidentment no s’han produït a l’administració.

Les dades més actuals de la CASS ens donen la mitjana al mes de setembre de : 2.244 euros a l’Administració, 2.000 euros a educació, per 1.925 de mitjana.
Si analitzem però els altres sectors econòmics, trobem que salvat el sector financer (3.588/3.917 euros), tots els altres sectors es troben majoritàriament per sota d’aquesta mitjana. Comerç (1.671/1.677 euros), Hoteleria (1.503/1.529 euros), Treball domèstic (1.051/1.156 euros)... Per posar alguns exemples.

ES PER AQUEST MOTIU QUE PENSO QUE LA CRISI GENERAL NO HA AFECTAT GAIRE AL SECTOR PÚBLIC.

Amb aquestes dades a la ma, veiem doncs que ha estat evident que s’han hagut de produir moltes retallades en el sector privat (val a dir que tampoc calen aquestes dades per assegurar-ho, ja ho veiem tots perfectament al dia a dia). Les empreses han hagut de reduir tant pel que fa a les depeses corrents com el que fa en despeses de personal i també “EL” mateix personal. L’Administració Pública, no ho ha fet.

Val a dir també que el canvi de Govern no ha ajudat gens ni mica a que es pogués reduir aquesta despesa. A pesar de l’anunci del retall de salari de Ministres, Consellers, Directors, càrrecs de confiança, alts càrrecs, a pesar de l’anunci de contractació zero... El personal a l’Administració ha augmentat. Evidentment, la neteja produïda amb l’arribada al Govern del Partit Socialdemòcrata, va provocar recolocacions de molta gent (als Comuns, per exemple), va provocar la entrada de gent nova, va provocar doncs més despesa.
Unes noves eleccions, anticipades o no, tornaran a provocar el mateix efecte ? Dependrà de qui guanyi, és clar.

Ja se que molts funcionaris em diran : Jo no cobro 2.000 euros (Ja m’ho han dit i ho sé perfectament). El que han d’entendre aquests funcionaris que es troben per sota de la franja del salari mitjà es que JO, per no dir la MAJORIA, entenem que dins de l’Administració, dins de la Funció Pública, hi ha també tots els Directors, alts càrrecs, càrrecs electes, càrrecs de confiança, secretaris, etc... I que no PUC (PODEM) fer separacions i estem obligats a generalitzar. No tinc en absolut cap mania “especial” pel sector públic o para-públic, del qual encara podria fer-ne part. Tant sols pretenc que “obrin” els ulls, VEURAN QUE ACTUALMENT SON UNS PRIVILEGIATS, i entenguin el que pensem els que ens trobem al sector privat. Cal afegir també que algunes de les “recomanacions” de la taula de la funció pública (com per exemple, la jornada intensiva de 7 hores, no han ajudat massa al sector privat a creure amb el sector públic).
Recordin com m’han comentat també que molts mesos la nòmina els ha arribat més tard del dia 24, bastants dies més tard. Recordin que, per molt que els arribi amb valor dia 24, si el dia 25 no hi ha saldo al compte corrent els retornaran els rebuts.
Aquest mes cobraran segur, però pot arribar tranquil·lament el dia en que no cobrin, aleshores entendran els meus articles i entendran també que s’ha de disminuir la despesa de personal SI O SI. I això només es pot fer modificant la Llei de la Funció Pública i prenent les mesures oportunes. RETALLADA, també en el sector públic.

Observem ara, per exemple el que esta passant amb el pressupost dels diversos Comuns :

ORDINO.
Reducció d’un 13%
Congelació dels salaris dels funcionaris per sobre dels 1.200 euros.
Reducció dels treballadors eventuals i fixes.
S’han substituït els lots de Nadal per vals de 40 euros per gastar-los en comerços de la parròquia.

CANILLO.
Reducció de la gestió de l’acompliment.
Reducció de les despeses de personal.
S’ha fixat un cost de 100 euros per panera de Nadal.

ANDORRA LA VELLA.
4 milions menys de pressupost.
No es substituiran les jubilacions.
S’incrementarà la base salarial tant sols als que cobren menys. Congelats els salaris per sobre de 1.140 euros.
No s’allargarà la data de jubilació mes enllà d’un any.
Congelació del gada.
No es renovaran les places vacants.
Han decidit prescindir de les paneres de Nadal.

ESCALDES.
Reducció de la despesa de personal en un 1,49%, de la despesa corrent en un 6,08%
IPC tant sols pels salaris base i no als càrrecs de confiança, directors i polítics.
No cobrir vacants.
Es suprimirà el sopar tradicional, i no em queda molt clar si també els lots de Nadal.

LA MASSANA.
Congelació del salari dels Consols i Consellers i el personal de relació especial.
No substituir les baixes.
Reduir la gestió de l’acompliment el 50%
10% menys en despeses de bens corrents.
Han decidit prescindir de les paneres de Nadal.

ENCAMP.
Rebaixa de les despeses de personal del 9,7%
No es contractarà personal eventual.
Han decidit també prescindir de les paneres de Nadal.

SANT JULIÀ DE LÒRIA.
Aquí no han entès tant bé la “jugada” i les despeses de personal encara augmenten un 2,7%, però les despeses de bens corrents disminueixen el 16% , per un pressupost rebaixat un 8%.
Ja varen reduir el cost de les paneres de Nadal en 5.500 euros i segueixen amb la contenció.

Pel que sembla doncs, els Comuns han après majoritàriament la lliçó.

A Govern, tant sols congelaran els salaris pel damunt dels 2.000 euros (a les para-públiques, també ? No ho saben ni els mateixos treballadors). A Govern, no han après la lliçó. I aquest any la despesa en lots de Nadal superarà de molt els 120.000 euros (no els 80.000 com deia el Diari). Andorra Telecom (46.000), Feda (18.000), SAAS (50.000), Cass (8.500)... Sense comptar el mateix Govern, que no sé a quant ascendeix.

I ja només em faltava escoltar que el complement de jubilació dels funcionaris ascendeix a 220 milions de euros, o que la CASS preveu augmentar les cotitzacions ...

Tot plegat, en diferència amb el país veí Espanya, on es congelaran totes les retribucions, es rebaixarà un 5% la massa salarial i es reduiran les plantilles de personal.

Es necessari per tant una reforma urgent de la Funció Pública. Un estudi acurat que permeti modificar la Llei de la Funció Pública i adaptar-la a la situació actual. També val el mateix per les entitats parapúbliques i el Comuns, encara que es regulin per la seva pròpia normativa. Penso que s’ha de revisar : els cessaments (amb complement de “reconeixement de la funció directiva”, o sense), les destitucions, les excedències, els acomiadaments, la reducció de personal, els salaris (alguns), els programes de jubilació voluntària, les rehubicacions, els trasllats, les incompatibilitats, el gada... entre altres “coses”.

I això s’ha de fer entre tots : Comuns i Govern, mancomunant per exemple Serveis, distribuint de millor manera el personal i reduint-lo també.
I s’ha de fer entre tots també amb el consens de tots els Grups i Partits polítics, abans o després de les eleccions, però sempre conjuntament.
Un sol Grup o Partit no ho podrà fer mai, doncs estaria “cuit” per al futur.

I seria molt important tenir tota la gent ben “distribuïda” i preparada abans de l’any 2.012, on amb la entrada en vigor de les lleis d’imposició directa, de l’IVA, les sancions ja activades al no dipòsit de comptes... I altres.
El “control” que s’ha d’efectuar serà molt més ampli, necessitarem contractar més funcionaris ? O bé podrem fer-ho amb els que ja tenim ?

L’any 2.012 pot ser l’any que dicti sentència, ja que el 2.011 serà, al meu entendre pel que estic veient, un any més de “traspàs”, d’anar fent...
QUI PUGUI, ÉS CLAR.


Ja per acabar contestaré la pregunta que encapçala aquest escrit:
Té “culpa” la Funció Pública de la “nostra” crisi.

La resposta és:
Evidentment que NO, la culpa la tenen els polítics.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - FUNCIONARIS III

AQUESTA NO VA DE FUNCIONARIS... O, POTSER SI.

Estic llegint i escoltant molta gent, polítics sobretot, que estan dient exactament el mateix que jo vaig dir en els meus dos “articles” precedents, encara que és veritat, d’una manera més diplomàtica. Potser que jo de diplomàcia no en tinc massa, o que sóc massa “directe”, com diuen “alguns”.
Parlen de reestructuració de la Funció Pública, de sobredimenssionament de la mateixa, de despesa excessiva, de sobrecost en l’administració, etc... Fins i tot parlen també de reducció i de canviar la Llei de la Funció Pública.

Al final tots venim a dir el mateix : actualment no podem assumir el cost del sector de l’administració, sobretot el cost dels seus salaris. Tant a nivell de Comuns com de Govern, tant en públiques com en para-públiques ...
Tots els Comuns ja s’han posat d’acord i reduiran la despesa, però Govern, va a per un altre camí i a l’inrevés, segueix augmentant aquesta despesa, per molt que diguin que congelaran els salaris per sobre dels 2000 euros.

S’apropa el mes de Desembre, amb la seva paga extraordinària, que en el sector privat pràcticament ja no existeix i el nostre Govern s’ha adonat de que difícilment aquest any es podrà pagar, val a dir que al igual que la paga mensual normal i corrent. S’ha adonat també que encarar unes eleccions anticipades sense aquesta paga extra comportaria unes conseqüències nefastes en forma de “vots”.

Davant d’aquesta perspectiva i amb la negativa de la banca andorrana a nous crèdits, a més endeutament, a més pòlisses... davant el retard en l’aprovació de les lleis impositives... davant el nul increment en l’apartat “ingressos”... davant de tot això i amb la impossibilitat de “modificar” cap taxa a Govern, tal com va fer al Comú d’Andorra la Vella... el nostre Ministre, el nostre Govern... o ves a saber qui... ha trobat la solució al “problema”:

Emissió de 100 milions de deute públic i demanar un crèdit de 150 milions a la banca estrangera. Total, una entrada de 250 milions de euros.

Si aquests diners servissin realment per a disminuir el deute amb la banca andorrana, tal i com ens diuen, si servissin per a fer inversions realment necessàries... ho trobaria del tot “normal”.
Però desgraciadament, aquests diners tant sols serviran per a cobrir despeses, deixant el deute encara pitjor del que es troba, ja que tant sols serviran per a tapar momentàniament un “forat” que molt aviat es tornarà a omplir. Això si, tothom cobrarà la seva extra de Nadal, tindrà la seva cistella i fins i tot potser el sopar de Nadal.

Pel que fa als 100 milions de deute públic, encara que finalment no es quedi cap part la CASS, difícilment es podran retornar d’aquí a un any si no és amb una altra emissió de deute públic de 100 milions més (pràcticament ja ens han assegurat que així serà). Aquí, haurien segurament d’afegir els interessos a pagar... Aleshores potser si que haurà de entrar en la compra, la nostra CASS, amb els nostres diners.

Pel que fa als 150 milions que ens ha de deixar una banca estrangera passa exactament el mateix.
Tot plegat, és un canvi de deute per un altre deute a un tipus d’interès més elevat ? És la possibilitat de demanar més crèdits a la nostra banca per poder fer front a la despesa corrent ? O és realment que no ens en sortim ?

I ja no parlo del fet de tocar la “caixa” de Feda i Andorra Telecom.

Si mirem aquestes “operacions” fredament, arribem a la conclusió de que són “nefastes”. Eixugar deutes a un tipus d’interès baix per d’altres a un tipus d’interès més elevat no és mai una bona “operació”.

Si ho mirem més en calent, veiem que el veritable problema és que no se’n surten de cap de les maneres i que necessiten demanar crèdits a “dojo”. I no parlo de crèdits extraordinaris al Consell per “culpa” de no tenir pressupost, sinó que parlo de crèdits directes a la banca per pagar la despesa corrent que ja es troba pressupostada, encara que sigui amb dotzaves.

Unes eleccions resoldran aquest problema ?
Evidentment, la resposta és NO.
Però potser si que faran que finalment existeixi un consens entre tots els grups o Partits polítics per modificar la Llei de la Funció Pública i conseqüentment reduir la despesa. I evidentment, amb aquestes eleccions (si es que realment es produeixen) hi arribarem a aquest consens, ja que és absolutament necessari i imprescindible.

De moment doncs, una emissió de deute públic de 100 milions i un crèdit de 150 milions. I després, ja veurem...

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - FUNCIONARIS II

I SI ES VOLEN ENFADAR, QUE S’ENFADIN.

Em refereixo als funcionaris és clar, perquè tots aquells que no ho són, que per cert cada cop són menys, segur que no s’enfadaran pas.

Resulta que encara no s’ha publicat l’IPC ( no es fa fins al mes de gener), resulta que l’any anterior va ser del 0%, fins i tot resulta que el pressupost presentat pel Ministre de Finances no l’aprovarà ni el Sr. Síndic, d’amagat esta clar, encara que aixequi finalment la ma, no fos cas que el fessin fora del Partit. Resulta també que la nova contractació a l’administració havia de ser zero ( o també, dit : “cero, patatero”), resulta que es va fer una caça i captura de tots aquells que es trobaven en una llista negra (propers al PLA o no propers al cap de Govern). Resulta... moltes coses més...

Amb tot això, resulta també que el pressupost previst augmenta en un 4,03% en despeses de personal. Gran contradicció...

Senyors de Govern, que s’han begut l’enteniment, o no n’han tingut mai ?
Tant importants són els vots d’uns 5000 funcionaris ( o més), les seves parelles, els seus fills, pares, mares i altres amics i familiars ? “Pos va a ser que si”...

Aquest cop potser no hauré de pagar jo l’augment del cost en salaris de l’administració i ho farà un banc estranger. Ull, “cachondeo”, poc... Doncs si aquest crèdit que ens ha de concedir un banc francés, amb interessos més elevats, per alleugerir els préstecs ja subscrits amb bancs andorrans, a interès més baix, sona a “risotada”, serveix per a poder demanar més crèdits per a pagar les nòmines dels funcionaris, “mal vamos”.

Perquè, sàpiga senyora funcionària de educació que el seu salari si que el pago jo, i el veí del costat de casa meva, el de casa seva i vostè mateixa, com també paga el del seu marit i també el d’altres familiars seus. També pagaré jo mateix quant vostè es jubili, el seu salari íntegre, encara que jo ja estigui jubilat, sense salari íntegre, per molt que ara ens diguin que pagaran més o treballaran més.

Però no penso contestar la seva “carta oberta”, per molt oberta i ridícul que sigui, directament, doncs ja se la va contestar vostè mateixa i també me la va contestar el seu marit, amb insinuacions fora de lloc i mal fonamentades.
Per cert, els meus escrits els faig jo solet, no treballo per ningú ni cobro de ningú i els faig perquè em dona la “reial gana” i qui no estigui content, enlloc d’insultar, intentar explicar la meva vida o difondre falsedats, per Internet i en hores de feina, simplement el que han de fer és passar el full del diari i si el volen llegir igualment, procurar fer-ho fora de les hores de feina, fent un cafè abans de començar-la, tal com faig jo.

Tornant al tema d’aquest escrit :
Continua baixant constantment el nombre d’assalariats a la Caixa Andorrana de Seguretat Social, segueix augmentant el nombre d’aturats... Per cert, senyors de la BPA, potser que s’ho facin mirar amb els seus “estudis”, perquè a pesar de reconèixer que el salari mitjà de l’administració és massa elevat, fent augmentar per tant la cotització del treballador per compte propi, no és pas cert que el país s’estigui recuperant de cap manera.

Ja sé que vostès, els funcionaris, no tenen la culpa de ser un nombre massa elevat, no tots tenen la culpa de les nombroses baixes mal justificades, no tots tenen salaris elevats, no tots han entrat “a dit” per la compra de vots familiars, no tots cobren per dormir, llegir el diari o fer comentaris per Internet en hores de feina. Sé també que no tenen vostès la culpa de la “crisi”, això no ho he dit mai. No tots es toquen els “cataplins” tot el dia, però “molts” si que ho fan.
I mentrestant, pretenen alguns, treballar una hora menys cada dia (fet que em sembla molt correcte, així podrien fer les hores que els mancaran els dissabtes al matí i permetre a molta gent fer els seus tràmits sense sortir de la feina).
Mentrestant fan taules de treball de sindicalistes amb més sindicalistes i presidits per sindicalistes. Per cert, quin horari de treball fan tots aquests sindicalistes ? Aquestes reunions compten com a hores de treball ?

Au, ja tenen tema per una setmaneta més, com a mínim ... i si em volen contestar, cap problema, però no cal que m’expliquin la seva vida. I procurin també fer els escrits una mica més curts, sinó la majoria de la gent tant sols mira el titular.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI- FUNCIONARIS

QUE NO SE M’ENFADI CAP FUNCIONARI !!!

No és la intenció d’aquest modest article, tant sols es tracta d’un sentiment que solsament espera fer-vos pensar una estona i que entengueu que no sou el centre del món. Que molta gent que no som funcionaris també volem unes millors condicions laborals, una millor conciliació familiar i laboral (com tant us agrada dir), però que no comptem tant com vosaltres, en principi, amb el valor del nostre vot, al menys per als Socialdemòcrates.

Sou molt hàbils (i no ho recrimino, cadascú és molt lliure de buscar el seu benestar), és el moment adequat de demanar “cosetes”, sabeu perfectament que unes eleccions anticipades són ara mateix més que probables, potser fins i tot molt abans de les “anunciades” i els vostres vots “pesen” i molt, i s’ha de fer valer la “oportunitat”.

Però... penseu una “miqueta” en la situació actual : Quin dia heu cobrat el salari corresponent al mes de setembre ? Tard, no ? Sabeu perquè ?
Doncs, senzillament perquè no hi ha ni un euro a la caixa. El vostre “des-Govern” ha de demanar un crèdit cada mes per a poder pagar el vostre salari. No ho sabíeu ? Doncs, ara ja ho sabeu. Val a dir però, que amb l’anterior Govern, ja passava el mateix.

Que bé que es viu en la tranquil·litat i en la ignorància. Però quant les coses van mal dades, comença el temor. Que us pensàveu, que la crisi mai arribaria a l’administració, al funcionariat ? Que equivocats estàveu...

Mireu... en el sector privat, quan afloren els problemes i la feina deixa de fluir, el primer que es fa es reduir despeses, i això es fa començant amb la publicitat, la formació, negociant per exemple el lloguer, etc... Despeses totes elles “prescindibles”. I finalment, es “retalla” en personal, salaris, primes, pagues, hores... En tot el que afecta al personal, i també en els llocs de treball. Potser pensàveu que a vosaltres no us arribaria mai ?

És molt fàcil per a vosaltres demanar torns de 24 hores, torns de 12 hores, jornada intensiva... Sobretot a “eleccions vista”, però no penseu en que tot això ho pagarem els que no som funcionaris, perquè això ens molesta, i molt.

Aquest cop, heu cobrat uns dies més tard, el proper mes o l’altre, igual no cobreu. Aleshores potser veureu les coses d’una altra manera. I aleshores potser entendreu la nostra postura, la d’aquells que no som funcionaris. La “retallada” en el sector privat és exactament la mateixa que patirà tard o d’hora el sector públic . Poseu doncs els peus a terra i considereu la situació econòmica actual com la que realment és. A la “padrina” se l’hi ha foradat la butxaca i vosaltres no sou diferents a la resta de “personal” humà. Baixeu d’una vegada per totes del núvol on esteu ficats. I si el proper mes, o l’altre no cobreu el vostre salari, veureu les coses molt diferents, i els vostres sindicats i el vostre estimat PS, que tant us promet, ja comprovareu on es troba : Desaparegut ...

Si us voleu enfadar amb mi, cap problema... Si sou intel·ligents, reflexionareu i no demanareu més “xorrades” que irriten al “personal”, no funcionari, és clar. Que tingueu un bon dia, tot desitjant que el proper mes cobreu a la data estipulada, però no oblideu que tots volem cobrar i no depenem de cap vot, sinó tant sols de la nostra feina o del nostre patró. I el “vostre” patró no és el cap de Govern, ni el Partit socialdemòcrata... Som tots els no-funcionaris que us paguem la vostra nòmina, encara que sigui a través de crèdits bancaris.

Per tot el que he exposat, demano que no us enfadeu, sinó que penseu en la nostra postura, la d’aquells que no som funcionaris, que quant veiem i escoltem les vostres “demandes”, tant sols electoralistes, amb el mateix “estil” que esta fent servir el “grupet” social-no-demòcrata , fan que nosaltres realment, ens posem d’una mala “hòstia”... Difícil de comprendre de la vostra part.
I es que finalment, no sou pas mala gent, i és acceptable que mireu pel vostre bé, com fem tots els “mortals”, però a “nosaltres” no ens paga la “padrina”. I en aquests moments, resulta que la padrina som nosaltres mateixos, perquè la banca, si no s’ha cansat ja de pagar, és més que probable que aviat ho faci. Aleshores entendreu que n’estiguem fins al “monyo” de les vostres reivindicacions.

Espero que no veieu en aquest escrit cap ànim de mania “especial”, tant sols és un reflex de la realitat. Els que no som funcionaris, estem ja molt farts de que jugueu amb la nostra butxaca i amb la nostra estabilitat. Baixeu d’una vegada per totes del vostre pedestal i adoneu-vos de que no sou diferents. I sobretot, de que nosaltres us estem mantenint, encara que la banca sigui la que paga cada mes amb crèdits extraordinaris. Fins que deixi de pagar, que pot ser molt aviat. Potser, el proper mes ? Mentrestant, reviseu el vostre compte bancari... Igual penseu pagar quelcom que el vostre compte no pot assumir perquè no rep els ingressos esperats, com per exemple un simple lloguer.

La “padrina” s’ha quedat ja sense fons, ara la “padrina” som tots nosaltres, els no-funcionaris i us puc assegurar que ja en estem fins als “dallonses” de tots vosaltres. O sigui, que no ens continueu tocant-nos els mateixos “dallonses”.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - LO RESTAURANT

“LO RESTAURANT” DE NATURLÀNDIA.

Ja sé que s’escriu “el” restaurant i no “lo”restaurant, però així sona més a català de poble, a català rural, a català antic... Al estil de com s’estan duent a terme les adjudicacions i contractacions de Naturlàndia : a la manera antiga, rural i de poble. En castellà ho diuen d’una altra manera : “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”. Estils diferents que venen a dir el mateix : aquí fem el que volem.

El cas és que la explotació del restaurant ubicat al camp de tir ha generat polèmica i en continua generant, però finalment quedarà en un no res, com sol passar amb totes les decisions que es prenen a la parròquia laurediana. També passa el mateix a la resta del país ?
Doncs, sincerament... crec que si.

Jo no afirmaré, com va fer el coordinador (i no President, com escriuen constantment al diari d’Andorra) del comitè local del Partit Socialdemòcrata, que “Naturlàndia s’està muntant perquè sigui un compendi de negocis privats adjudicats a dit”.
Les afirmacions s’han de demostrar sempre i aquesta afirmació no ho està. M’estranya molt que hagi quedat també en un no res.
Si però, que opinaré.
Les opinions són tant sols pensaments personals, i si no es manca al respecte a ningú no s’han de demostrar. El que si es bo fer sempre es demostrar que dites opinions estan contrastades, encara que tampoc sigui imprescindible.

Dit de pas, m’agradaria fer un aclariment al diari d’Andorra :
La “figura” del President no existeix en els comitès locals del Partit Socialdemòcrata. Si en canvi, existeix la “figura” del coordinador. La feina d’aquest hauria de ser la de coordinar el treball entre els comitès locals i la executiva.
Mentre jo vaig ser dins al Partit, puc assegurar però que no era així. Tant la coordinadora que hi havia a Sant Julià quant jo formava part de l’Alternativa com el coordinador que la va substituir després de la seva dimissió, duien el seu “enllaç” amb el Partit en un “secretisme” absurd i obscur. (Al estil del “hasta ahí puedo leer del programa de TVE 1,2,3.). L’actual coordinador, després de passar per una forçada dimissió i tornar a ocupar ara mateix de nou el càrrec (algú m’explicarà algun dia el perquè de tot plegat), deu continuar amb la mateixa “filosofia” de treball. Al menys és el que dedueixo de les paraules de la Consol Major d’Andorra la Vella : “Al PS, no hi ha comunicació”.

Tornant al tema que em porta avui a escriure : “lo restaurant”, m’ha sobtat molt la diferència entre les declaracions del Director de Naturlàndia i les declaracions del Consol Menor de Sant Julià (adjudicatari de la concessió del restaurant del camp de tir).

Coincideixen tots dos al comentar que s’esgotava el contracte amb l’empresa que explotava el restaurant, en que era un servei que s’havia d’externalitzar, en que es varen contactar empreses del ram, en que es va decidir convocar un concurs, encara que no hi havia obligació.

Aquí, discrepo una mica, doncs considero que una societat amb el capital 100% comunal (de moment, encara no ha canviat) no pot actuar d’aquesta manera encara que sigui “legal”. Em recorda l’estil de treball de la Mútua elèctrica de Sant Julià de Lòria (i aquesta, no és capital 100% comunal).

No entraré tampoc a valorar la correcció o no d’aquestes decisions, ni tampoc la concessió de l’explotació a una empresa del Consol Menor. Tampoc valoraré les condicions de l’edicte que es va publicar al Bopa : el concurs publicat el 08/06/2010 amb obertura d’ofertes del 06/07/2010, doncs no he tingut accés a aquestes condicions.
Tampoc valoraré que l’adjudicatari del concurs sigui una empresa del Consol Menor. He de dir que m’importa ben poc.

El que si faré és comentar les declaracions del Director i del Consol Menor i afirmar (ara si, doncs és demostrable, que no em “quadren” en absolut).

Pel Director de Naturlàndia (diari d’Andorra 27/08/2010) :
“Era difícil que les empreses complissin els requisits que es volien. Entre altres condicions, el concurs estipulava el preu del lloguer mensual, un compromís de permanència i l’obligació de reformar les instal·lacions del restaurant. Aquest va ser un dels motius pels quals l’anterior empresa que explotava el servei va preferir no renovar el contracte”.

Pel Consol Menor (diari d’Andorra 12/09/2010) :
Assegura que : “no hi havia cap exigència al plec de bases del concurs relativa a fer unes reformes al local. És un criteri meu, no del concurs. Jo, per la meva part vaig considerar que per tirar-lo endavant calia una remodelació”.

Conclusió :

Una de les dues persones, o no diu la veritat o s’equivoca. I a mi això em dona “molt mala espina”.

Ja finalment, voldria fer un comentari al Senyor Enric Sangrà, Consol Menor de la parròquia de Sant Julià de Lòria :

Per favor, no ens insti als que critiquem el projecte de Naturlàndia a involucrar-nos en els projectes per a impulsar la parròquia, doncs una cosa res a té a veure amb l’altra i a més sona a insult o si més no a “cachondeo”.
I pel que diu de : que s’hauria d’agrair a la única persona interessada a presentar-se al concurs públic...
Doncs, moltes gràcies Enric. Al menys, tenim un local que no ha de tancar les portes.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI D'ANDORRA - UN XURRO.

UN “XURRO” DE PROJECTE DE LLEI : L’IVA.

Resulta evident que, quan es passa d’un projecte de llei de 87 pàgines (pel projecte de llei de l’Iva del Partit Liberal), a un projecte de llei de 29 pàgines (pel projecte de llei de l’Iva socialdemòcrata), alguna “cosa” ha de mancar.
He de reconèixer que no es tracta d’una Llei fàcil, cert és també que s’ha de mirar sempre de fer les lleis entenedores, però reduir a 29 fulls una Llei que a Espanya en té 104, tot i copiar-la (tampoc s’ha de inventar la sopa d’alls, doncs ja esta inventada...), dóna com a resultat un “xurro” de dimensions considerables.
No esta malament copiar el que ja esta fet i funciona, el que esta malament és copiar improvisant, adaptant i reduint al màxim per anar més a “corre cuita” ...

Tota la reforma fiscal que s’està duent a terme era necessària, fins i tot diria que imprescindible... S’hagués hagut de començar molt abans i ara mateix estaríem tots “al dia” i no patiríem tant,. Tot deixant de banda que en aquests “temps” no és el moment més ideal per a tants canvis. Però el Partit Liberal no estava aleshores per la “labor”, per guanyar vots, està clar.
Ha arribat tot plegat però, en un moment molt dolent per la nostra economia, per les nostres empreses i per al nostre país.
El projecte de llei d’IVA té prevista la seva entrada en vigor l’any 2012. Els projectes de llei d’impost directe estaven previstos per al 2011, però amb tants aplaçaments imagino que es posposaran.
A banda de ser ja obligatòria la comptabilitat, a banda de ser obligatori el dipòsit de comptes ... aquelles empreses que l’any 2012 no disposin d’un comptable, ja poden “plegar”.
Recordin que a més de la comptabilitat, del dipòsit de comptes, totes les empreses hauran de declarar els seus beneficis (o pèrdues) i també hauran de fer les declaracions d’Iva (aquelles que no es beneficiïn de la franquícia prevista, és clar).

No donaré la culpa de tot al Partit Socialdemòcrata, doncs no la té. Recordo que quant jo en formava part, ja dúiem els impostos al “programa” (per aquest motiu, aleshores no guanyàvem). Però si els “culpo” d’aplicar ara per necessitats imperatives unes lleis mal “copiades”, amb el mateix estil que actuava el Partit liberal. Els “experts” són diferents, però els errors són els mateixos.

Em centraré avui tant sols en alguns aspectes del projecte de llei de l’Iva, ja he parlat d’altres projectes de llei econòmiques en reiterades ocasions ...

Aquest projecte de llei que té previst entrar en vigor al gener del 2012 és nefast, està massa “retallat”. I aquest “retall” enlloc de simplificar les coses, les complica. És un projecte de llei que, si les esmenes dels altres grups parlamentaris no ho solucionen, provocarà un “caos” al nostre teixit empresarial (i també un caos comptable). Sobretot al petit empresari. Dit projecte de llei, tot intentant simplificar les “declaracions” comportarà un descontrol impressionant al petit empresari, que dit de pas és la majoria. L’Iva és un impost complicat que no es pot resumir en 29 fulls, per molts Reglaments que “a posteriori” es puguin redactar i aprovar.

A títol d’exemple :

No es pot posar mai un règim de franquícia com el previst de 100.000 euros, ni de 1 sol euro.
Aquest règim de franquícia comportarà una “disbauxa” comptable considerable, doncs el mètode de comptabilització és completament diferent amb franquícia o sense. La recaptació també és completament diferent, fa variar el preu final i el seu control és del tot impossible.
No es pot obligar a fer declaracions d’Iva al comerç “detallista”, al “minorista” que compra els seus productes a un “majorista” andorrà. S’ha de preveure un règim de recàrrec d’equivalència.

Podria posar exemples, simulacions, càlculs i moltes xifres, però avui no pretenc “marejar” ningú ni ser més “llest” que el nostre Ministeri de Finances. Tampoc pretenc ser un professor d’escola, universitat o “altres”. Tant sols vull advertir que aquest projecte de llei perjudica, i molt al petit empresari, que penso que és la majoria en nombre al nostre país, potser no en xifra de facturació, que és el que sembla interessar únicament al nostre Govern.

Complicat d’entendre tot plegat ?
Segur que si, però no puc resumir en un escrit tots els errors que comporta el projecte de llei de Iva que planteja el nostre Govern.

Espero que els dos grups parlamentaris opositors no deixin passar de cap de les maneres aquest nefast projecte de llei.

Espero també que aquest “nefast” Govern no duri gaire més i el poble torni a “decidir”, però això és massa demanar ?

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - DIPÒSIT DE COMPTES

EL DIPÒSIT DE COMPTES.

Ja ha passat la data límit per al dipòsit dels comptes comptables de les empreses andorranes. Sorpresa ? Tant sols 1.861 empreses d’un total de 9.500 (segons el nombre de societats inscrites i els autònoms donats de alta a la Cass) han presentat els seus estats financers. D’aquestes presentacions, quantes són societats i quantes no ? Quantes han dut realment una comptabilitat i quantes no ? Quantes han “passat” olímpicament del tema i quantes no podien “acatar” la Llei ?
Quina conclusió en podem treure ?

La primera conclusió és que ha estat un fracàs “total” (per molt que el nostre cap de Govern estigui satisfet). Els empresaris han optat majoritàriament per no complir la Llei i entregar els seus comptes. Sens dubte hi ha influït molt la no aplicació de sancions.

La segona conclusió és més complicada :
Resulta que aquelles empreses que no són societats i que no han facturat més de 100.000 euros no tenien la obligació de dipositar i no sabem quantes ni quines empreses són. Si són empreses de serveis, empreses que no importen cap mercaderia, o simplement empreses que realitzen les seves compres a l’interior del país, no disposem de cap element per comprovar la seva facturació real.
Hem de suposar doncs que totes les empreses (no societats) que no han dipositat els seus comptes facturen menys d’aquests 100.000 euros ? Com es pot comprovar la veritat ? Es farà realment alguna comprovació ?

De ben segur però, que entre les empreses que no han dipositat n’existeixen moltes que facturen més enllà d’aquesta xifra, però que farà el Ministeri de Finances ?
Teòricament, amb aquelles empreses que siguin societats i no hagin dipositat, no haurien de poder fer-ho mai més (encara que això em sembla del tot il·legal). Però que passa amb totes aquelles que no són societat ? Evidentment, han incomplert la Llei, però no seran ni castigades (no hi ha cap sanció aquest any), no seran objecte de cap anotació “particular” enlloc (tant sols existeix anotació al Registre de Societats, per tant al Bopa, per les societats). I per molt que un inspector els demani la comptabilitat (cal recordar que aquesta és obligatòria per tothom), no passarà absolutament res si no disposen de la mateixa.
Penós, tot plegat ...
M’agradaria recordar a tothom que aquest llindar de 100.000 euros exclou a les empreses (no societats) a la obligació de dipositar els comptes. Que el llindar de 250.000 euros permet dur i efectuar el tancament amb el règim de la comptabilitat simplificada. Però res, absolutament res, exclou a ningú de la obligació de dur una comptabilitat. Sorprenent ? O més aviat confús i enrevessat ?

Ara és igual, ja és massa tard per “arreglar” la situació. Porto ja molt de temps avisant tothom del que havia de fer i de com ho havia de fer. A tots aquells que no han complert la Llei, tant sols els puc dir : sou uns valents, uns “passotes” o uns “típics” andorrans. A tots aquells que no han pogut complir amb la Llei per motius molt evidents (la impossibilitat de contractar un comptable), tant sols els puc dir : és normal, ho entenc perfectament.
Recordin però que el proper dipòsit de comptes, de l’actual exercici, haurà d’anar acompanyat amb el de l’exercici anterior, el 2009, aleshores si comportarà sanció la manca de dipòsit.

S’han fet tant malament les “coses”, que intentar ara arreglar la situació resulta del tot impossible.
Amb lo fàcil que era, senzillament crear un sol article, reglament o decret que digués el següent :
“Tot aquell que no dipositi els comptes serà automàticament donat de baixa del Registre de Societats o del Registre de Comerç i Industria”.
Ja n’hi havia prou ... No feia falta ni règims sancionadors, ni discussions, ni malentesos, ni res en absolut. Tot quedava solucionat amb dues simples ratlles. Tant sols s’havia de fer un “punteig” entre les empreses inscrites i aquelles que havien dipositat els comptes. I evidentment, un control de la facturació amb totes aquelles que sense ser societats no havien fet el dipòsit.
No hagués estat més fàcil actualitzar d’una vegada per totes el registre de Societats i el de Activitats econòmiques, eliminant automàticament totes aquelles empreses que no paguen la taxa corresponent ?

Tot plegat em fa suposar un futur incert i complicat en el control del proper sistema impositiu, amb l’impost sobre la renda de les societats, amb l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques, amb l’impost sobre el valor afegit (IVA), amb l’impost sobre la renda dels no-residents.
Amb aquest marc impositiu, previst per l’any 2.012 les “declaracions” seran imprescindibles. Que farà el nostre Ministeri de Finances amb tots aquells que continuaran “passant” de tot ? Posar sancions que tampoc es cobraran mai ? ( a l’estil de l’ISI i altres ...).

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - DESVIACIÓ INÚTIL.

UNA DESVIACIÓ INÚTIL.

El “súper-nou” vial de Sant Julià de Lòria anirà finalment tant sols des de la plaça Laurèdia (és la que hi ha al bell mig de la parròquia, per a qui no ho sàpiga), fins a la zona del Grau Vell (pràcticament a Aixovall, també per a qui no ho sàpiga), o potser tant sols ni això. Amb un sol túnel, amb un munt de terrenys que abans eren camps expropiats (però que no deixaven de ser camps) i que ara seran ciment i asfalt, i amb una passarel·la (o pont espectacular) de sortida o entrada de la vila (a la plaça Laurèdia) totalment inútil.
En definitiva, una desviació a mitges totalment absurda que tant sols provocarà més caos i confusió als turistes. Els nacionals ja no hi passarem doncs sabem perfectament que no servirà per a res més que no sigui fer un “tomet”.

Tot això gràcies a la “meravellosa” idea dels antics governants (PLA) amb la inestimable col·laboració del Comú de Sant Julià (UL). Gràcies també al grup res definit (RD), ara encara molt menys definit i totalment indefinit en tota la seva existència, amb la seva abstenció al crèdit extraordinari pel pagament de l’obra cap a endeutament. I finalment, gràcies també als actuals governants (PS) que no saben com treure’s la “pilota” de sobre i ho fan deixant encara més “pilotes perdudes”.

Que no es poden pagar els trams 1 i 2 de la desviació laurediana ja ho sabíem al principi, abans de començar les obres. Al igual que no sé com es pagarà els trams 3 i 4 que ja es troben en marxa i s’han d’acabar per nassos, degut a que les indemnitzacions per aturar l’obra superen el cost de la mateixa obra.
No deixa de ser curiós que es comenci una obra per els darrers trams. Es clar que es el que feia, presumiblement, que la obra no es pogués aturar mai.
Carai... Doncs no ha estat així i sembla que s’ha aturat igualment.

Aquesta aturada de la desviació laurediana suposa a banda de deixar una obra a mitges, deixar un vial totalment inútil, absurd, incomprensible, vergonyós i lamentable.
Que faran els turistes al entrar ? Agafaran la desviació al bell mig del poble per sortir més amunt ?
Que faran els turistes al sortir ? Prendran la desviació per estalviar-se mig poble per després tornar a entrar ?
Tot això, suposant que s’acabi “l’enllaç” d’alguna manera...

Sant Julià ha estat des de sempre el “cul” d’Andorra i no ha estat de cap importància al nostre país fins que els nostres governants van trobar que per sortir del país per anar a la platja sempre tenien problemes. El mateix els passava quant tornaven de la platja.
Van decidir aleshores fer una desviació que no passés per Sant Julià.
La discussió va estar tant sols en si es feia amb un sol túnel o amb un entramat de túnels, passarel·les, entrades i sortides, vials per sobre del riu, al costat o dins la muntanya...
Suposo que finalment es va optar per la “solució” que aportava més “benefici”. Potser per la butxaca d’alguns ? Això no ho diré perquè no ho sé.
Si que diré però que actualment, amb el transit a la baixa i amb la desviació de la Margineda, aquesta variant a Sant Julià de Lòria ja no era necessària. Tant sols ampliant l’avinguda Francesc Cairat i l’avinguda Rocafort, traient per exemple l’aparcament, ja en teníem prou per agilitzar la circulació. Fent, evidentment, algun que altre aparcament, per exemple en alguna zona expropiada.

Ara mateix el nostre Govern, recent estrenat farà poc més d’un any ha decidit que no es poden pagar els 80 milions de euros que costa aquesta obra. Curiosament es veu que si es poden pagar 40 milions per la variant de la Massana i 40 milions més per la nova seu de la Justícia. Són aquestes obres prioritàries ?
Sincerament, m’importa ben poc si ho són o no.
Tant sols sé que aquests 80 milions no els tenim.
Com sempre, a Sant Julià de Lòria ens quedarà tota la “deixalla”. Només ens falta el forn incinerador (qualsevol dia el traslladaran).

Em fa ara mateix molta gràcia recordar unes paraules del nostre cap de Govern quan afirmava que ell baixava cada dia a Sant Julià a portar el seu fill a l’escola i que es preocupava per la vila. Més gràcia em fan encara les paraules de la mateixa persona quant afirmava que Sant Julià era l’assignatura pendent.
De ben segur que el seu fill ja no va a l’escola de Sant julià, ja han passat molts anys. I de ben segur també que l’assignatura encara esta pendent, doncs no ha passat mai l’examen.

Des de Sant Julià de Lòria, moltes gràcies a tots plegats per fer que continuem sent el cul d’Andorra. Ja ho vaig dir fa molt de temps :
A Andorra el sud no existeix i Àfrica comença a la Margineda.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - MALA BAVA A LA CASS

LA MALA “BAVA” DE LA C.A.S.S.

Un cop més he de parlar de la Cass. I no és que hi tingui cap mena de especial “obsessió”, ni tampoc que els hi tingui “mania”, encara que molts pugui pensar que així és.

Tot segueix igual des de que va entrar en vigor la nova Llei de la Caixa Andorrana de seguretat Social i els autònoms, ara dits treballadors per compte propi, seguim essent “massacrats” amb la cotització mensual. De res han servit les nostres queixes, les nostres reclamacions, les nostres protestes. De res ha servit la promesa del nostre Cap de Govern, feta en plena sessió del Consell General, de revisar el càlcul del salari mitjà. Ens va enganyar a tots plegats i ens continuarà enganyant fins que unes eleccions anticipades (o no) el facin fora de la seva “cadireta”.

Però la persecució indiscriminada de la Cass no queda aquí, no tant sols els autònoms estan perjudicats amb la nova Llei, sinó totes les empreses en general i també els assalariats.
Els criteris que segueix la Cass per graduar les sancions no tenen en compte, com s’havia fet fins ara, l’article 243 on diu : “En la imposició de les sancions s’ha de tenir en compte la intencionalitat i el grau de negligència del subjecte infractor”.
Ara mateix a la Cass van “a saco” amb les sancions.

Posaré un exemple :

Tots sabem o hauríem de saber que les empreses han de retenir obligatòriament del salari dels treballadors els imports que correspon deduir de la persona treballadora en concepte de cotització de la part assalariada (el 5,5%). “Article 97. Subjectes de la cotització de les persones assalariades. 3. L’aportació del treballador en la cotització és del seu exclusiu càrrec, sent nul tot pacte en contrari. L’empresari descompta als seus treballadors, en el moment de fer-los efectives les seves retribucions, l’aportació que correspongui a cadascun d’ells”.
Tots sabem també que majoritàriament els empresaris sempre havien assumit el 18 % total de la cotització (encara que no fos legal), i no passava res (era tolerat). Molts empresaris que es van voler posar d’acord a la Llei, enlloc de restar la part de cotització corresponent al treballador el que varen fer va ser augmentar la cotització i així complir la Llei.
Amb l’augment al 20 % de la cotització (del 5 al 5,5% pel treballador) amb la nova Llei de la Cass la “cosa” ha canviat, l’empresari ja no vol assumir la cotització de l’empleat. Tot i així encara n’hi ha que ho fan, pocs però n’hi ha. I a aquests la Cass els persegueix, els obre un expedient i els sanciona amb el pagament de 3 anys de la part que segons ells han “defraudat”, encara que no sigui així, ningú ha defraudat, tant sols han assumit la part del treballador.
I la persecució de la Cass va més enllà de la seva pròpia Llei :
Reclamen 3 anys quant la nova llei de la Cass diu el següent : “Article 238 Faltes lleus. 1. Són faltes lleus dels empresaris : e) no retenir els imports que correspon deduir del salari de la persona treballadora en concepte de cotització de la part assalariada”.
“Article 247. Prescripció de les sancions. 1. Les sancions imposades per infraccions lleus prescriuen al cap d’un any...”.
“Article 245. Tipus. Les infraccions tipificades en aquesta Llei se sancionen : a) les lleus amb advertència o multa d’un import equivalent al preu de venda del punt de jubilació d’entre cinquanta i cent punts”.

No recordo ara mateix a quant es troba el preu del “punt”, però enlloc veig que la sanció sigui el valor de 3 anys de la part teòricament “defraudada”. I repeteixo, no existeix cap “frau”.

En els moments de crisi que estem patint, davant les dificultats que estan passant tots els empresaris, front als problemes que els comporta la llei de Comptabilitat, els impostos indirectes, la propera reforma tributària, la propera llei de IVA ... si a tot això afegim la mala “bava” de la Cass per recaptar diners (que no diré que no necessiti, ni tampoc diré que les lleis no s’hagin d’acatar)... fan que cada cop els empresaris tinguin el seu futur més problemàtic i “negre”.

Sé perfectament que la Llei és molt clara pel que fa a l’exemple posat, però també sé perfectament que no hi ha cap mena de frau en aquest exemple, com ho saben perfectament tots els empresaris, els treballadors i com ho sap també perfectament la mateixa Caixa Andorrana de la Seguretat Social.

Moltes gràcies doncs a la Cass per la seva contribució “desinteressada” a la prosperitat del nostre país...

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - LLEI DE LA FUNCIÓ PÚBLICA

S’HA DE MODIFICAR LA LLEI DE LA FUNCIÓ PÚBLICA ?

Basant-nos en les dades de la Cass de Desembre 2.009 (són les darreres que surten publicades a la seva pàgina web), trobem el següent:
En el sector “Administració pública, defensa i seguretat social”, trobem un total de 4.450 assalariats, amb un salari total de 18,779 milions de euros i una mitja de 4.220 euros de salari mensual.
En el sector “Educació” (imagino, que també “funcionaris”), trobem un total de 599 assalariats, que cobren un total de 1,998 milions de euros, amb una mitja de 3.336 euros mensuals.
Aquets sectors són els únics que augmenten cada mes.

El sector “privat” esta patint ara més que mai. No són certes les afirmacions de que ja hem tocat fons i ara estem remuntant. Moltes empreses ja han tancat les seves portes i altres que han “aguantat” com han pogut estan veient ara que ja no poden continuar amb les pèrdues i que no poden seguir pagant el seu personal. Ja ho han intentat tot : reduint despeses al màxim, primer en publicitat, després en materials, en manteniments, en despeses corrents, més tard en el seu personal, en els salaris (hores, primes, extres ...). Més endavant han hagut de reduir el nombre del seu personal, pagant les indemnitzacions corresponents. I tot i així han hagut d’anar més enllà : pactant lloguers més reduïts i rebaixant salaris. I tothom ho ha acceptat, per no quedar-se sense inquilins o sense feina.
Ja no poden retallar més. Si tot continua igual hauran de tancar també les portes del seu negoci, sigui societat o no.

Mentrestant, el sector públic ha anat continuadament en augment. Tot i el retall del 12% en salari dels alts càrrecs anunciat pel nostre cap de Govern, les contractacions no s’han aturat, ans al contrari, han seguit augmentant. Sense pressupost aprovat, la despesa pública no ha afluixat i el sector públic segueix a l’alça.

Vol dir això que hem de donar la culpa de la crisi als funcionaris, tal i com s’està passant el “missatge” a la premsa ?
NO. La culpa no és mai d’aquell que demana una feina, es presenta a un edicte, accepta un càrrec o li regalen. La culpa és d’aquell que li concedeix aquesta feina.
Vol dir això que la culpa és del Partit Socialdemòcrata ?
NO. Els anteriors governants, els liberals, feien exactament el mateix. I si entrem en l’àmbit Comunal ens trobem en que ambdós grups, liberals i socialdemòcrates fan exactament el mateix.
La Llei de la funció pública, tal i com esta redactada permet entre altres “coses” molts avantatges en el sector públic que no existeixen en el sector privat :

Tant sols es perd la condició de funcionari per renúncia, defunció o acomiadament d’acord amb el règim disciplinari de la llei ... No diu enlloc que es pugui acomiadar algun funcionari ni per manca de feina ni per pèrdues, ni per crisi.
Els funcionaris perceben 13 pagues (12, més la extra de desembre). No es pot per tant suprimir la paga extra, encara que no es disposi de “caixa” per a pagar-la.
Preveu la gestió de l’acompliment (el famós Gada), els trienis, els complements d’antiguitat, les primes per risc personal ... i altres “afegits” tals com mútues de baixa i “ajudes” de jubilació.
...

Tot una sèrie de “detalls” que no existeixen en el sector privat. Però que fan insostenible la situació actual de “overbooking” administratiu, de excés de funcionaris o de sobredimenssió del sistema administratiu.

Si a tot això afegim que molts funcionaris realitzen altres tasques obviant que “el funcionari no pot exercir altres activitats professionals ni en el sector públic ni en el sector privat”. Afegim també que “el personal de relació especial ha de cessar al cessar el titular del càrrec que el va anomenar”, enlloc de passar a ocupar una altra plaça ja sigui governamental o comunal. Fa que el sector públic afecti també al sector privat, o si més no a altres places de treball.

Cert és que existeixen llocs en el mateix sector públic on la gent “va de cul”, però cert és també que molts llocs del sector públic es troben amb un excés de personal que hauria de permetre una reubicació, encara que tal i com diu la llei de la funció pública “la reubicació dels funcionaris s’ha de fer sempre en places de llocs de treball iguals o de característiques similars, amb el mateix nivell de classificació”.

Tot plegat vol dir que no es poden acomiadar funcionaris, que no es poden reduir salaris ... Per tant que no es pot reduir la despesa en el sector públic, quant actualment no la podem assumir, que és exactament el que passa en el sector privat.

Potser que hauríem de modificar doncs la Llei de la funció pública. I si al sector privat ens hem de “prémer” el cinturó, el mateix ha de passar al sector públic.
Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI - DE ROCAFORT A LA RABASSA

DE ROCAFORT A LA RABASSA.

Corria l’any 2.003, quant una colla de “desconeguts” presentava una llista de darrera hora sota la insígnia del Partit Socialdemòcrata. Eren unes eleccions comunals i dúiem un programa electoral per Sant Julià de Lòria que encara no parlava evidentment de Naturlàndia, però que si deia ben clar, referint-se a la desviació laurediana, que nosaltres no volíem tapar el riu Valira al seu pas per la vila.
Un altre programa, el de Unió Laurediana (soci del PLA), pràcticament el tapava tot amb la desviació prevista.
I un altre programa, el de Segle21, el tapava tant sols a mitges.
Més tard, les coses varen anar canviant una mica en ambdós projectes, que no en el “nostre”, però aleshores així estava el “tema”.
Mentrestant, un grup “amics de la Rabassa”, que encara no existia perquè no en tenia motius (Naturlàndia encara no es coneixia, al menys “oficialment”), no feia política. Estaven pel damunt de tota acció política, tant sols votaven sempre el mateix : liberals.
I un altre grup que encara no havia despertat “Plataforma Rocafort”, tot i saber que la desviació els afectava greument, tampoc en feia de política. Això si, també votaven sempre el mateix : liberals.

Dos anys més tard, en unes eleccions generals, el mateix grup de “desconeguts” (ara ja no tant) continuava amb la seva : no volíem tapar el riu i defensàvem per a la desviació laurediana, un túnel de cap a cap de Sant Julià de Lòria, que no perjudiqués la vila.
U.L. havia canviat un tant el seu discurs, ja no tapava tant, però seguia oferint un impacte visual i ambiental considerable.
Segle21 ja no hi era, havia desaparegut misteriosament del “mapa” polític lauredià.
I els dos grups “d’amics” abans esmentats, de moment encara no feien política.

Passaren dos anys més (noves eleccions comunals), tornava el grup de “desconeguts”, aquesta vegada un tant “escapçat” (doncs havia perdut importants efectius).
Ara ja, si es parlava de Naturlàndia.
Tots estaven “esverats” (tant al PS com a Segle21 que havia tornat a aparèixer com per art de màgia i menys U.L. és clar). Es va crear aleshores el grup “amics de la Rabassa” que també estaven esverats, encara que de moment tant sols es queixaven quatre veïns que veien les seves cases perjudicades a la muntanya.
La desviació laurediana seguia generant polèmica i un altre grup de veïns que veien la seva casa afectada també es queixava, la “plataforma Rocafort”.
Això si, cap dels dos grups feia política encara.

Un any després (misteriosament) aquests dos grups diuen que : ara si que volen fer política i pretenen fer una llista conjunta amb el PS (o l’alternativa), amb Segle21 i tots plegats, com a independents “agrupats” amb gent “suposadament” important, fer front a U.L. i aturar el projecte de Naturlàndia, perquè el que és la desviació, ja no hi ha qui ho aturi (ni amb els socialdemòcrates governant).
Diuen que “aquesta” és la solució.
Ara si, volen fer política. Han trobat la solució, han descobert la sopa d’alls.

Doncs jo ara els dic : aneu a fer punyetes.

Recordo perfectament els comentaris que varem rebre un bon amic meu i jo mateix quant preteníem precisament això : fer una llista amb “cara i ulls” per afrontar i fer fora del Comú a U.L., l’única manera d’aturar aquests dos projectes :

- Jo m’estimo molt al senyor Pintat (ara ja no tant ?).
- Nosaltres no fem política ( i ara, si ?).
- Jo no faig política (i poc després apareix en una llista de l’alternativa).
- El senyor Calsina no m’interessa políticament.
- Jo no el llegeixo.
- Els projectes s’han d’aturar amb diàleg.
- O amb denúncies.

Etc ...

Ho sento molt, però escoltar ara mateix, que sí volen fer política, que ara si volen fer una llista per a les Comunals, fa que jo els torni a dir :

Aneu a fer punyetes.

I sobretot recordin tots plegats, per si no ho sabien ja :

Que el projecte de Naturlàndia era molt ben vist per al coordinador local de l’època del Comitè local socialdemòcrata (poc després, defenestrat i posteriorment “recuperat”) i també per al Primer Secretari socialdemòcrata, també de l’època (reconvertit ara mateix en Conseller de l’oposició d’un Comú). Després ja es varen “encarregar”, electoralment parlant, de canviar el seu diàleg molt oportunament.
Recordin també (a títol de exemple), que la desviació laurediana va ser possible gràcies a uns antics “aliats” del PS formant part de l’alternativa : R.D. (res definit, i ara mateix encara menys definit). Recordin vostès, perquè jo no oblido.

He de dir també que tant al grup Rocafort com al grup amics de la Rabassa s’hi ha afegit molta gent que res té a veure amb el que jo comento, que no viuen ni a l’edifici Riera, ni tenen els seus xalets a la Rabassa, que si defensen la natura i el medi ambient, que no busquen el seu “benefici” personal i que desconeixen totalment els “inicis” de ambdós grups i els plantejaments polítics dels “iniciadors”.

A tots ells els demano excuses si es poden sentir ofesos, als demés que no pretenien fer política i ara s’han adonat que l’han de fer, els torno a repetir :

Aneu a fer punyetes.

Atentament,

Miquel Calsina Gordi.

DIARI - DECISIÓ SALOMÒNICA

LA DECISIÓ SALOMÒNICA.

Podria intitular aquest escrit també com :

- Que hem fet nosaltres per merèixer uns Consellers Generals com els que tenim ?
- Com es poden fer tan malament les “coses” a Consell General ?
- La mancança de matèria gris al Consell General resulta tant evident...

O milers i milers de títols més.

Esperpèntica o salomònica em va semblar la decisió que varen pactar els tres grups Parlamentaris en la sessió de Consell del dia 22 d’abril de 2.010, per a poder fer passar una Llei que es trobava “encallada” per manca de consens. Em refereixo al projecte de llei, ara ja Llei, de modificació de la Llei de comptabilitat dels empresaris. La modificació que comporta el règim sancionador ( entre altres conceptes ).

Hi havia tres opcions :

- Que entrés en vigor ja per a l’exercici 2.009, tal com volia el PS. Personalment tampoc hi veia cap retroactivitat, ja que el fet de dipositar els comptes era actual, no retroactiu.
- Que entrés en vigor per als comptes de l’exercici 2.010, que és l’acord que finalment es va pactar, després de interrompre ridículament la sessió de Consell i en una reunió absurda a porta tancada entre membres dels tres grups Parlamentaris, amb la consegüent “pantomima” parlamentaria afegint una disposició addicional al text original.
- I, finalment, que entrés en vigor per a l’exercici 2.011 tal com volien les formacions de C.R. i APC.

“ Ni pa ti, ni pa mi ”.

Aquesta va ser la decisió final, una decisió salomònica que va deixar tothom content.

Degut a que existia el “perill” de que la modificació de Llei no prosperés es va arribar a aquest acord pactat. Pacte que no varen saber trobar en totes les reunions mantingudes en la Comissió, però que varen enllestir en un quart d’hora de recés parlamentari.
Així, tal com sona de ridícul.
Seguidament, tot cofois van aprovar el projecte de llei per unanimitat com si haguessin fet mostra de consens institucional.
Al meu entendre, el que varen fer és una clara mostra de mancança de “neurones” o de coneixements (que no de “coneixement”, no sigui que em posin alguna “querella”).

Que s’ha assolit amb aquest pacte, ajornant el règim sancionador fins al dipòsit dels comptes de l’exercici 2.010 ?
Absolutament res, a banda de perdre tot un any sencer, absurdament. Tant sols s’han ajornat tot un any les possibles sancions. Una llàstima, doncs els calés que es podien obtenir no ens venien gens malament.

La manca de règim sancionador no eximeix ningú de l’obligació de dipositar els comptes, que ja és efectiva, ni de la obligació de “portar una comptabilitat ordenada i adequada a la naturalesa i dimensió de la seva activitat”, tal com diu l’article 1 de la Llei de comptabilitat, que va entrar en vigor l’ ú de gener de 2.009.

Aquí entra però la costum andorrana de no complir les lleis si no hi ha sancions.
Seguint l’exemple del que ha passat amb “l’ISI”, molts empresaris no dipositaran els seus comptes, ja que saben que no seran sancionats, moltes societats tampoc ho faran doncs els importa un “rave” que el seu nom surti publicat al Bopa (com a “incomplidors” de la Llei de comptabilitat). Però el més greu és que molts empresaris ni tant sols portaran la seva comptabilitat al dia per l’exercici ja tancat, el 2.009. Si no ho han fet ja, molt menys ho faran ara, tot i estar-hi obligats.
Això si, ara mateix, “espavilaran” i portaran la del 2.010 ja que ningú té gaire ganes de pagar els 6.000 euros de sanció (que ja no són els 60.000 previstos anteriorment, però que tampoc estant gens “malament”).

Però tots cauran en el mateix error en el que han caigut els nostres il·lustres “pensadors” del Consell General, que aquest cop han pres una decisió salomònica sense utilitzar el seu cervell per a res més que no fos “quedar bé” i poder dir que :
“ la llei ha passat perquè s’ha arribat a un acord institucional “.

Ningú s’ha parat un moment a pensar que el dipòsit dels comptes de l’exercici 2.010 comporta obligatòriament la comparativa amb l’exercici precedent ?

La disposició transitòria Primera de la Llei de comptabilitat ens deixa molt clar que “per al primer exercici comptable d’aplicació de la Llei, la presentació dels comptes anuals pot no fer aparèixer les xifres de l’exercici anterior”.
I el primer exercici comptable era precisament el 2.009, l’exercici anterior per tant era el 2.008.
El que s’ha fet doncs és tant sols evitar les sancions aquest any, però poden arribar tranquil·lament el proper any per al mateix exercici 2.009.
Dit d’una altra manera : si algú pensa que pot evitar dipositar els comptes del 2.009, no ha de oblidar que els haurà de dipositar conjuntament amb els del 2.010.

Que la “gent” del carrer desconegui aquest “punt” de la Llei ho trobo lògic i fins i tot accepto que algú encara no ho entengui així i barregi les “coses” ( la Llei de comptabilitat amb la modificació de la mateixa, que comporta el règim sancionador ). Però que els nostres “estimats” Consellers, entre els quals trobem algun que altre economista desconeguin aquest fet o no se’n hagin adonat és imperdonable.

És evident que quant es fan les “coses” amb presses gairebé sempre surten malament, i si aquestes “coses” són lleis, aleshores es tracta de errors molt greus.

Seguint aquesta decisió tant salomònica, hauríem de entendre també que no ens podem acollir al model simplificat de comptabilitat amb el llindar de 250.000 euros fins a l’ ú de Gener del 2.010 ?
La Llei és la mateixa ... La retroactivitat no és idèntica ?

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.