DIARI - SOCIETATS

SOCIETATS = TREBALLADORS PER COMPTE PROPI.

Segons el Codi de relacions laborals, article 9 : “Es considera treballador el soci que presta un servei o realitza una obra per compte de la societat de la qual és soci, a canvi d’una remuneració. No obstant això, no es considera treballador si la seva participació en el capital social representa el 50% o més del mateix capital”.

No és cert que l’administrador d’una societat hagi de ser considerat un treballador per compte propi, ni tampoc diu la Llei de la Cass enlloc, que si un soci posseeix el 50% o més de les accions hagi de ser considerat un treballador per compte propi. Tampoc és cert que els familiars hagin de ser considerats treballadors per compte propi, sigui o no una societat. No es deixin enganyar si van a la CASS.

L’article 18 de la Llei de la Cass, diu : “S’inclouen dins del col·lectiu de persones assalariades, els socis que presten un servei o realitzen una obra per compte de la societat de la qual són socis, sota la direcció dels òrgans socials a canvi d’una remuneració periòdica”.

L’article 19 de la mateixa Llei, diu : “S’inclouen dins del col·lectiu de persones que realitzen una activitat per compte propi de la seguretat social, els administradors de societats que no siguin al mateix temps persones assalariades”. També diu : “també s’inclouen els familiars de la persona que exerceix una activitat econòmica per compte propi, excepte el cas del cònjuge, si no són assalariats d’aquesta persona física o de l’empresa de la qual és titular i sempre que exerceixin una activitat efectiva en el comerç o en la industria esmentats”.

Si obliguen doncs, al meu entendre, a qualsevol soci, administrador o familiar (que no sigui el cònjuge) a ser un treballador per compte propi, s’hi pot negar i/o denunciar-ho. Si obliguen doncs a les societats a disposar al menys d’un treballador per compte propi, també.

Aleshores però, potser els aplicaran l’article 98 que diu : “La base de cotització dels socis que es troben inclosos dins del col·lectiu de persones assalariades , està constituïda pel salari global que, amb caràcter mensual, tingui dret a percebre, però com a mínim ha de ser igual al salari global mensual mitjà”.

Amb el que els cobraran el mateix a tots els socis, en concepte de cotització a la seguretat social. com a mínim el 20% del salari mitjà, mal calculat. Però existint una notable diferència si són assalariats o treballadors per compte propi , la cobertura de la prestació de la branca general :
Article 105 de la Llei de la Cass : “1. Durant la percepció d’una prestació econòmica de la branca general es manté l’obligació de cotitzar, tant a la branca general com a la branca de jubilació. 3. la Caixa Andorrana de Seguretat Social substitueix l’empresa i paga la part empresarial de les cotitzacions esmentades. 4. A les prestacions lliurades a les persones que exerceixen una activitat per compte propi, l’obligat a pagar la cotització durant la percepció de la prestació continua sent la persona que exerceix una activitat per compte propi”.

Tots els socis doncs, cotitzaran igual. Però uns hauran de pagar tant si estan d’alta i treballen, com si estan de baixa i no poden treballar. Aquest punt 4 de l’article 105 és una autèntica “canallada”.

Resulta també sorprenent que, en el cas de que el negoci no sigui una societat, funcionin molt bé les vendes, per posar un exemple, i els propietaris vulguin cotitzar molt (per voluntat pròpia), acumulant més “punts” per a la seva jubilació, tampoc podran fer-ho.
D’això se n’encarregarà la llei de l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques, quant aquesta sigui aprovada.
En el seu article 12, diu : “Quan sigui degudament acreditat, amb d’oportú contracte laboral i l’afiliació corresponent a la seguretat Social, que el cònjuge (QUINA CONTRADICCIÓ) o els fills de l’obligat tributari treballen habitualment i amb continuïtat en les activitats econòmiques desenvolupades per aquest obligat, es dedueixen per a la determinació de la renda les retribucions estipulades amb cadascun d’ells, sempre que no siguin superiors a les de mercat corresponent a la seva qualificació professional i treball acomplert”.
També resulta sorprenent que un treballador per compte propi no pugui si així ho desitja, cotitzar un salari més elevat que el salari mitjà.

M’agradarà comprovar com es calcula el “valor” de mercat, la qualificació professional i el “treball” acomplert.

Potser si que convindria també doncs modificar la llei de la Cass, encara que el nostre cap de Govern no en vulgui ni sentir “parlar”. Si més no per a poder deixar clara la situació del cònjuge. No estaria malament revisar també el projecte de llei d’impost a la renda de les activitats econòmiques i la Llei del codi de relacions laborals.
El que esta molt clar és que la base de càlcul del salari mitjà si que s’ha de modificar.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI BONDIA - ACOMIADAMENT.

ACOMIADO EL SENTO CURIOSITAT.

Corria l’any 2005 quant, impulsat per un afany personal d’arreglar les “coses” que a mi no em semblaven correctes, vaig començar a escriure esporàdicament cartes al director, tribunes, columnes, articles d’opinió... o com se’ls vulgui anomenar. Sempre m’havia agradat i encara m’agrada escriure, fins i tot ja des de la infància. Recordo que quant estudiava al col·legi Sant Ermengol ja feia una mena de publicació anomenada “the diarius”. Molt abans a l’escola maternal francesa de Sant Julià de Lòria ja havia fet diverses col·laboracions escrites en revistes escolars.

Els enviaments a la premsa varen començar a fer-se molt assidus, tenia moltes coses a dir i les enviava a tots els mitjans escrits i aquests els publicaven.
Fins que en un moment donat, sense previ avís (això és el que hem va doldre i fer enfadar), el Diari d’Andorra va deixar de fer-ho tot i demanant-los en exclusiu (entenc perfectament però que no és bo que un mateix article surti publicat a tot arreu). Poc després el Periòdic va fer pràcticament el mateix (després de una “patinada” amb una suplantació de molt mal gust). Vaig decidir aleshores col·laborar setmanalment i exclusivament amb el diari Bondia, degut més que res a l’amabilitat del seu aleshores Director, el senyor Albert Roig.
Escriure al diari cada setmana, es va convertir per a mi en una mena de necessitat o “vici”, després en un costum i ara mateix en una “obligació”.

Certament era una època en la que amb el Govern Liberal i les seves actuacions “estrambòtiques”, tenia molts temes que comentar, ja que en feien una darrera l’altra. Amb la comptabilitat també tenia molts temes d’opinió, ja que ens trobàvem i ens trobem encara en el moment àlcid comptable. El mateix passa ara mateix amb els models impositius. Però aquests són temes que semblen no preocupar massa a la resta de la població (o potser sigui que fan una mica de por).

Ara mateix amb el nou Govern, dit socialdemòcrata, els temes a comentar i criticar també son nombrosos (doncs no és que ho facin gaire millor, encara que la situació sigui per a ells complicada i insostenible). El problema es que si aleshores, quant encara es trobaven a la oposició ja no els agradaven els meus comentaris, “motiu” que va portar a la meva expulsió del Partit. Ara mateix els molesten encara més i em titllen de rancorós (entre altres insults varis, fins i tot desitjant la meva mort). La principal diferència és que ja no em poden expulsar. Com no ho facin del país ...
Val a dir que a altres persones des de sempre els ha molestat les meves opinions, però aquest era un tema més aviat d’enveja, fins al punt de intentar perjudicar-me amb suplantacions i altres comentaris despectius.

De totes maneres, i a pesar de que gairebé sempre existeix algú que hem dona “tema” a comentar, fer-ho cada setmana sense falta (inclòs en època de vacances) i durant tants anys se’m comença a fer ara una mica “pesat”, complicat i repetitiu, i potser fins i tot els meus escrits també comencin a cansar als possibles lectors que no sé si son molts o pocs. Escriure ocupa moltes hores de la meva vida, però no és això el que més em preocupa.

Si be fins l’any passat era molt sovint felicitat pels meus articles d’opinió, fins i tot alguns em consideraven important, ara mateix penso que ja no fan gaire cas a tot el que explico. Tant sols aquells que em titllen d’insolent, insultador, mal educat, ressentit, drogoaddicte ... i no se quantes coses mes.

Per aquest motiu vull abandonar la col·laboració periòdica amb el bondia, sense que això vulgui dir que de tant en tant no desitgi i pugi dir la meva en el mitjà que jo cregui més adequat o convenient, segons el tema ocasional. Dubto molt que pugui “deixar-ho” del tot.
Espero que els diversos mitjans així ho entenguin i publiquin les meves opinions.

De totes maneres no ha estat aquest el motiu principal per abandonar, sinó que ha estat la manca d’interès que veig en tots els lectors d’arreglar quelcom. Sembla com si a tothom li sembli be tot ja com esta, o no tinguin valor per a denunciar, criticar, queixar-se d’allò que no els sembla que estigui ben fet. El passotisme generalitzat fa que cada cop jo mateix tingui menys ganes de dir o explicar quelcom. Moltes vegades penso : que vagin tots a fer punyetes i que s’ho mengin amb patates. Lo més greu però és que si continuem amb aquesta “postura” anirem “tots” a fer punyetes i no ens ho podrem “menjar” ni amb patates.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

DIARI D'ANDORRA - RECLAMACIÓ.

RECLAMACIÓ : UN SALARI MITJÀ JUST.

Primer de tot faré una breu exposició dels fets :

Tot va començar amb la publicació per part de Govern, que no de la CASS, del salari mitjà, que és la base de cotització per als treballadors per compte propi. Els aproximadament 2.000 euros actuals que ens suposen pagar una cotització d’uns 400 euros cada mes. A banda de escrits, comentaris a la ràdio i a la premsa, vaig crear un grup de facebook anomenat “denunciem la CASS” i força gent s’hi va adherir i si està adherint. Hem fet en aquest grup, comentaris, preguntes, respostes, proposicions, recomanacions ... i penso que així continuarem fins a obtenir resposta a les nostres demandes que són molt justes : Una cotització real i assequible.

Se’m va demanar que canviés el títol del grup, doncs un dels membres considerava que la paraula “denúncia” era massa forta.
No l’he canviat perquè segueixo creient i pensant que la obligació de convertir socis d’una societat, els cònjuges del titular, en treballadors per compte propi és denunciable. I obligar als socis que poden ser assalariats, a cotitzar com a mínim el salari mitjà, també. Animo doncs a les Societats que així ho facin. Trobo dins la mateixa Llei de la CASS moltes contradiccions pel que respecta a la cotització dels socis, familiars, administradors, consellers ... Incompatibilitats que és fan encara molt més patents quant ho associem amb la Llei de comptabilitat i els projectes de llei de impostos directes.

No és el meu cas, ni el cas de molts altres autònoms, ara anomenats treballadors per compte propi. Em centraré doncs en aquests casos i el que es pot fer per “normalitzar” la situació.

Crec sincerament que com més persones siguem a queixar-nos i a reclamar el que creiem que és just : un salari mitjà real, que és l’únic que podem reclamar els autònoms, tal i com esta feta la Llei, més atenció podrem obtenir i més cas se’ns farà. Al menys és el que m’han confirmat des de la mateixa CASS i també des de Tràmits.

Val a dir que per als passos que jo he seguit i que animo a tothom que els segueixi m’he valgut del comentari o pregunta d’una persona que prèviament va fer la consulta i a la que agraeixo la “idea”.
La “idea” és adreçar una sol·licitud genèrica de reclamació a Govern. I això és precisament el que jo he fet. No sense abans haver hagut de passar per tràmits, amb la no admissió de la sol·licitud i desviament cap a la CASS, visita a la CASS molt satisfactòria per la atenció prestada i reenviament cap a Govern, a tràmits on finalment varen acceptar la sol·licitud sense cap problema i amb molta atenció també.

Aquest formulari a omplir és el T-112, que poden trobar a la pàgina web de tramits.ad, el trobaran a la pàgina inicial a l’esquerra de la seva pantalla. El poden descarregar, omplir, imprimir, signar i dipositar al departament de tràmits. Han de disposar però del programa “Adobe”. I si no disposen de cap ordinador, poden sol·licitar directament el document a Tràmits.
No es tracta de fer cap denúncia, sinó tant sols de posar una sol·licitud demanant un càlcul del salari mitjà més just i proper al salari real de l’autònom, sense contar hores extres, primes, dietes, vacances, pagues extres ni acomiadaments.

Jo he demanat exactament el següent :

“Com a treballador per compte propi trobo excessiva la quantitat mensual a cotitzar a la Caixa Andorrana de Seguretat Social.
Sol·licito que el càlcul del salari mitjà, base de la cotització dels treballadors per compte propi s’efectuï de forma més realista que s’ajusti més al nostre salari real.
Que aquest càlcul no inclogui : primes, dietes, extres, acomiadaments ... que no formen part del salari real dels treballadors per compte propi”.

I el lloc on s’ha de dipositar la corresponent sol·licitud és a tràmits per que la transmetin a Presidència, Salut ( o a qui sigui ). El que demanem és just i no ho penso jo sol, ho pensen també tots els autònoms, totes les societats, la CEA, la Cambra de Comerç, la Pime i el mateix Consell d’Administració de la CASS.
No s’ha de modificar cap Llei, ni fer cap sessió de Consell o reunió de Ministres... Tant sols calcular de forma justa el salari mitjà, publicar un Decret amb el nou càlcul i la CASS, directament ja cobrarà el que el Departament d’Estadística publiqui. Es tracta de trobar la “mitjana” enlloc del salari mitjà, o sigui que tantes persones es trobin per sobre de la mitjana com per sota. No és tant complicat i de persones per a realitzar aquest càlcul ja en disposem.
Demanar que ens retornessin el que ens han cobrat de més seria massa ?

Voldria aprofitar l’avinentesa per a donar les gràcies a totes aquelles persones que s’han afegit al grup de Facebook i desitjar a tothom : “que hi hagi sort”. Tot demanant a Govern que “es posi les piles”.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

SENSE PRESSUPOST

NO HI HA PRESSUPOST.

Finalment no hi ha hagut cap absència misteriosa, ni cap “mal de panxa” figurat, ni cap necessitat fisiològica “repentina”, ni cap vot estrany en contra del propi grup... No s’ha votat el pressupost.

Com que el nostre cap de Govern no esta per la labor de dissoldre el Consell i convocar per tant eleccions, tirarem doncs amb dotzenes parts.
En principi el problema no hauria de ser tant greu com pretenen els socialdemòcrates i es podria “anar fent”. Però ells mateixos ja ho han convertit en un greu problema per a molts empresaris. Ja s’han “encarregat” de que es produeixi un “bloqueig” efectiu.

De fet ja fa dies que estan anunciant que no es podran pagar les factures, tot donant la culpa als “altres”, per la mancança de pressupost.
I això és una fal·làcia, una mentida, un engany, una estafa i una il·legalitat.
Des de diversos departaments de Govern, i ja abans de la no aprovació pressupostària, ja s’estaven passant comandes a diversos proveïdors amb l’avís de que no cobrarien si els polítics no es posaven d’acord i no s’aprovava el pressupost.
En aquest cas era segurament per “forçar” amb la por als empresaris andorrans a demanar l’entesa i la conseqüent aprovació del pressupost. En aquest sentit anava destinada també la enquesta publicada just el dia abans de la votació pressupostària.
A partir d’ara ja començarà a ser una estafa.

La Llei General de les Finances Públiques diu ben clar en el seu article 22, punt 3 que : “Govern pot posar en vigor les despeses d’inversió previstes en el projecte de pressupost pendent d’aprovació i que ja havien estat aprovades amb caràcter de despeses plurianuals”.

No és cert doncs l’anunci efectuat en data 17/12/2009 pel cap de Govern que la no aprovació del pressupost comportaria la paralització de 45 milions de euros. Com tampoc és cert que no es puguin pagar les factures de despeses corrents. Seguint aquest exemple tampoc s’hauria de pagar la nòmina dels funcionaris.

Si es produeix aquesta manca de pagaments es produirà un efecte en cadena que comportarà greus problemes i que pot forçar a dissoldre el Consell. Si es produeixen retards en els pagaments l’efecte en cadena serà el mateix i les conseqüències igualment greus.
Però lo pitjor de tot es que tant si es deixa de pagar com si no, tant si es paga aviat com tard, de ben segur moltes empreses resultarà que “treballen” per Govern. Recordin que això ja va passar una vegada i recordin el que va comportar.
Hi haurà moltes empreses que aprofitaran la situació per deixar de pagar, serà inevitable. La bola s’anirà fent cada cop més grossa i la “cadena” més llarga.
I la culpa no haurà estat dels “altres” sinó de tots plegats.

Si afegim aquest greu problema a la crisi econòmica, a les obligacions comptables, als impostos indirectes, a la imposició directa i a la gran quantitat de morosos i “jetes” que tenim al país l’efecte pot ser devastador.

Penso que tots aquests danys col·laterals no es produirien si es convoquessin eleccions Generals, tothom esperaria els resultats de les eleccions i les mateixes dotzenes parts no provocarien aquests efectes, es pagarien les factures a Govern i els empresaris no utilitzarien aquesta excusa per deixar de pagar ells també.

Però com no serà així perquè hi ha una persona obstinada en no deixar la “plaça”, per molt que ara es treballi conjuntament en la reforma fiscal, quant aquesta arribi ja existiran moltes empreses que hi hauran deixat la pell i aleshores moltes altres també la deixaran.

En fi, potser que aquesta és la manera que han triat per fer la “neteja” accelerada de personal “sobrant” i amb els que quedin anar “tirant”.
Personalment ho veig així, tot plegat ha estat una manera de solucionar l’excés de residents, la manca de feina i el país.
Al final, tot són estratègies. No fa gaire ja ens varen dir des de Govern que s’havien destruït un total de 5.000 llocs de treball però que no afectava l’atur ja que la majoria havien marxat del país.
Quants llocs de treball es destruiran ara ?

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

MEMÒRIA ECONÒMICA - DIARI

MEMÒRIA ECONÒMICA.

Una memòria econòmica del Ministeri de Finances a la que jo no he tingut accés diu, segons el Diari d’Andorra (imagino que ells si que hi han tingut accés), que la simulació de un IVA al 5% comportarà un increment de la pressió fiscal d’un 48%.
Aquesta afirmació si bé no és errònia s’hauria de matisar, doncs porta a molts malentesos. Aquest increment, si bé és cert pel que fa a la recaptació no té res a veure amb la pressió fiscal.

En aquesta simulació, al més pur estil “Nomen”, el Ministeri de Finances pateix el mateix error que va cometre l’Apc en la passada campanya electoral. A banda de comparar “naps” amb “cols”, fent un mal plantejament matemàtic de la situació.
Aquest error consisteix en no repercutir els impostos indirectes (IMI + IAC) al preu de cost del producte, abans de carregar el marge comercial. En el cas del Sr. Nomen no crec que es tractés d’un error, sinó més aviat d’un engany o truc electoral. I consisteix també en barrejar el que significa la “recaptació” i el seu augment, amb la fiscalitat tant del comerciant com del consumidor.

La realitat no funciona com la simulació que ens fan ambdós i que és la següent:

Un producte costa 100 euros.
Govern recapta 4,8 euros en concepte de IMI (4%) + IAC (0,8%).
Carreguem el marge d’un 42% al preu de cost de 100 euros i el venem a 142 euros.
Amb l’IVA, ens diuen que el percentatge s’aplicaria sobre el producte just abans de posar-lo a la venda (inclosos els marges comercials).
100 + 42% = 142 + 5% = 149,10. Recaptant 7,10 euros.
7,10 euros – 4,80 euros = 2,30 euros (Increment del 48%, en la pressió fiscal).
El preu de venda final seria doncs de 149,10€ enlloc dels 142€ sense IVA= 7,10 euros (Increment del preu de venda en un 5%).

NO, NO I MIL VEGADES NO.

La realitat no és aquesta i no es treballa ni s’ha treballat mai així.
La realitat és la següent:

Primer de tot, els marges comercials no funcionen com ells diuen. Un marge del 42% no es calcula multiplicant per 1,42. Això significaria carregar tant sols un 42%, no un marge comercial (que seria aproximadament d’un 30%).
Si volem un marge del 42%, hem d’aplicar un coeficient de 1,724.
Però és igual, obviarem el tema dels marges comercials per no marejar més la perdiu i donarem com a bo que tants sols volem carregar un 42%.

La realitat és una altra, al preu de cost del producte s’ha carregat sempre la imposició indirecta, l’IMI + l’IAC (a banda dels transitaris i transportistes que obviarem en l’exemple).
100 + 4 + 0,8 = 104,80.
+ 42 % = 148,81 €. Aquest ha estat sempre el preu de venda, i no 142 euros.

Mirem que passaria amb l’IVA al 5%.
Un producte costa 100 euros.
Liquida en concepte de IVA al 5% = 5 euros. Impostos suportats = 5€.
Carreguem el mateix 42% al preu de cost (ara si que podem fer-ho sense impostos, ja que estem parlant d’un autèntic impost indirecte).
100 + 42 % = 142 €
Apliquem el 5% de IVA.
142 + 5% = 149,10 euros (7,10 euros més). Impostos repercutits = 7,10€
A liquidar doncs aleshores, la diferència entre repercutits i suportats.
7,10 – 5 = 2,10 €. El total recaptat per Govern és de 7,10 euros.
Resulta indiferent recaptar l’Iva a l’inici (suportat) i liquidació al final (repercutit – suportat), o bé la totalitat al final. Afectaria tant sols a la “caixa” de Govern o al fet de que el producte es vengui o no.

En total Govern ha recaptat 7,10 € enlloc dels 4,80 € que recaptava abans.
Efectivament, continua sent un 48% més del que recaptava anteriorment. Però aquest augment és en la recaptació, no en la pressió fiscal al empresari o al consumidor final.
El preu final del producte és ara de 149,10 quant abans era de 148,81.
Un increment doncs del preu de venda de 0,29 euros. Un 0,20% de més. Exactament el diferencial entre el 4,8% anterior de IMI + IAC i el 5% de IVA.

El que cal entendre, és que tot i incrementar la recaptació un 48%, aquest increment no ho és per l’empresa, ja que anteriorment ja es repercutia la imposició indirecta, ni tampoc per al client final.
Recordin que els comerciants que no son importadors no han presentat mai cap liquidació tributària. Suportant els impostos com a més cost de les seves compres. Els importadors sempre han liquidat l’IMI i també l’IAC, des de la entrada en vigor de les lleis de impostos indirectes, repercutint aquests impostos al client intermediari (majorista o detallista) o al client final (consumidor final) mitjançant l’aplicació del tipus de gravamen de l’IMI corresponent (el 4% en el nostre exemple).

L’increment va ser per tant d’un 0,8% abans (amb l’IAC, doncs l’IMI ja el teníem) i amb l’IVA serà del 0,20%.

I no si val confondre a la gent amb la pressió fiscal, ni tampoc amb els marges. Entre tots estan fent creure a tothom que abans els importadors assumien ells sols la imposició indirecta i ara incrementaran tots els preus com a mínim en un 5% i no és així. Ni tampoc o és que la pressió fiscal augmentarà en un 48 % pels empresaris, ni pels consumidors.

Fins ara la pressió fiscal pel comerciant és 0,00% (per això és un impost indirecte), i amb l’Iva serà igualment del 0,00%. Fins ara la pressió fiscal per al consumidor ha estat del 4,8% (majoritàriament), i amb l’Iva serà del 5%.

Una altra cosa molt diferent ha estat, és i serà el frau, l’engany, l’aprofitament de moltes empreses en l’aplicació dels impostos indirectes, però això és aliè a les lleis.
I una altra cosa molt diferent és l’ISI i l’IPI, però aquests impostos mereixen capítol apart.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

NECESSITEM CALÉS - BONDIA

NECESSITEM “CALÉS”, QUE HEM DE FER ?

Comentaris extrets de “fonts properes” als que han manat, manen i manaran a Govern.

De sota les pedres, evidentment no sortiran i de les importacions poca cosa més en traurem, doncs aquestes van constantment a la baixa. Només ens queda una solució : posar impostos. Però és clar, ull, que no ens toqui ningú el nostre patrimoni, com a màxim pagarem quelcom pels beneficis de les nostres empreses (ja amagarem tot el que podrem) i prou.

Esta clar que primer de tot haurem de “controlar” els números i això trigarà un temps, mentrestant podríem posar una mena de IVA. Per fer-ho ràpid copiarem el sistema de mòduls espanyols per a aquells que no volen o no poden dur un control de factures i li direm ISI. (Que bons que som...). Atenció : L’ISI no és cap invent andorrà, sinó una simple còpia “adaptada” dels mòduls d’IVA espanyols (O sigui, que de bons no gaire).

Ostres, no n’hi ha prou. Endemés només l’han pagat quatre “arreplegats”. Fem immediatament una llista de morosos i la “pengem” al Bopa perquè al menys se’ls caigui la cara de vergonya, ja que tampoc ho cobrarem mai doncs la majoria ja han prescrit o prescriuran aviat.

Necessitem més diners, haurem de començar a tocar doncs els beneficis de les empreses, sobretot de les més petites que són moltes. Es clar que primer de tot necessitarem saber el que guanyen. Farem doncs que la comptabilitat sigui obligatòria per tothom, societats i no societats, empresaris i no empresaris, tot aquell que “mogui” diners. I de passada modificarem la Llei de la CASS per recaptar més diners, per exemple dels autònoms. De passada també convertirem en autònoms tots aquells que van muntar societats i se’ns varen escapar amb l’anterior llei. I l’afiliació serà obligatòria per tothom, que aquí manem nosaltres i punt.

Ara resulta que la gent no vol dipositar els comptes, no du la seva comptabilitat i no tindrem cap dada. Posarem una sanció de 60.000 euros i qui no dipositi els seus comptes que pagui, traurem els diners d’una manera o d’una altra. I farem una llista negra de nens dolents per omplir el Bopa i perquè també se’ls caigui la cara de vergonya, doncs de moment tampoc pagarà ningú.

De moment, els Comuns que apugin les tarifes d’aparcament, que treguin la primera hora gratuïta, que posin més sancions i més cares i que augmentin també les taxes de radicació d’activitats econòmiques i si convé, que cobrin 40 vegades més per l’enllumenat públic i l’higiene pública. Per a l’ITP és igual perquè ningú compra cap pis.

Ja podem engegar la imposició directa per a tothom, com que tenen la obligació de dur una comptabilitat que faci tothom una declaració cada tres mesos i el corresponent pagament, res de sistemes simplificats objectius o estimatoris. El que no ho faci així li posarem una bona sanció per exemple del 150 % de la quota defraudada i al que s’equivoqui o no ho faci be, com a mínim el sancionarem amb 3.000 euros. Que s’han cregut tots aquests petits comerciants i empresaris, que es podrien acollir a algun sistema simplificat ?

Tenim un problema amb l’ISI, es veu que hi ha molta gent que guanya diners amb la seva aplicació (s’anomena benefici fiscal) i això no pot ser, aquí els únics que podem recaptar diners som nosaltres sinó com mantindrem tots els funcionaris que hem hagut de “col·locar” per controlar tot aquest sistema impositiu ? I encara hem de “muntar” el Registre Mercantil, que li direm Registre de dipòsit de comptes i tindrem més “places” per repartir.

Eliminarem doncs aquest sistema indirecte i el canviarem per un IVA normal i corrent, que és el que ja haguéssim hagut de fer des de el primer dia. El que passa és que aquest impost és molt complicat i haurem de pagar molts assessors. De moment serà d’un 5% a cobrar al final i no ens complicarem gaire més la vida.
També de moment, fem un altre copiar, enganxar i suprimir de les lleis espanyoles i més endavant ja veurem les modificacions que hem de adoptar. Lo més important és recaptar ràpid.

Això ho diran més endavant :
Ostres, resulta que ara que tenim els comptes dipositats ens adonem de que pràcticament no hi ha beneficis, més aviat pèrdues, encara haurem de tornar diners, no recaptarem res, ens hem tornat a equivocar, necessitem més diners. Amb tot el que hem fet, encara no en tenim prou, al final haurem de posar un IRPF. Mireu de amagar tot el que pugueu que l’hem de començar a preparar.

Ara si que podrem anar a signar convenis de doble imposició i a més tindrem diners per pagar-nos tots els viatges, farem més Ministeris que queda molta gent a la que hem de recompensar, ampliarem el personal de l’administració, així ens assegurarem un munt de vots per a les properes que possiblement seran molt aviat. Perquè no veiem tant clar, com el nostre Primer Secretari de que les tenim guanyades).

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.