DIARI D'ANDORRA - IMI/IGI

LA DEDUCCIÓ DE L’IMI EN L’IGI. Per explicar millor el problema que haurem d’afrontar molt aviat, posaré un exemple senzill : Un empresari importa un producte l’any 2.012 a un preu de cost de 1.000 euros. Haurà pagat en concepte de IMI + IAC : 48 euros (en la majoria de casos). Ven el mateix producte al gener 2.013, per 2.090 euros (IGI inclòs), (corresponen al nou impost d’IGI, el 4,5% = 90 euros, que haurà d’abonar a l’estat). Hauria pagat doncs en total a l’estat : 48 + 90 =138 euros. Sembla evident que a aquest empresari se l’hi ha de retornar els 48 euros pagats abans de l’entrada en vigor de la Llei de l’IGI, perquè l’impost sigui neutre i just (ha de pagar tant sols els 90 euros cobrats pel nou impost indirecte). Fins aquí sembla tot molt clar, i així mateix la Llei de modificació de la Llei 11/2012, del 21 de juny, de l’impost general indirecte, ho “possibilita”. Cap problema doncs, deixant de banda, que no permetrà recuperar mai el 4% d’IMI + el 0,8% d’IAC, sinó tant sols el 4,5% d’IGI... “nimietats”... Que no ho són tant quan parlem d’IMI al 7%, al 12%, amb IAC al 1,4% i 2,4%). Obviant aquestes “salvetats” percentuals, l’article 9 en el que s’addiciona una nova disposició transitòria a la Llei 11/2012, del 21 de juny, de l’impost general indirecte, anomenada “disposició transitòria segona”, hauria de poder solucionar tots els problemes existents amb els productes adquirits fins al desembre 2.012 (ull... tant sols els dels darrers 3 anys) i venuts al 2.013, o al 2.014, per recuperar (encara que sigui en part) l’impost ja pagat i no generar dobles imposicions (tot això, molt genèric i per sortir del pas). El tema és complicat. La bona solució, difícil. La manera més justa de tractar-ho, encara més difícil... Donem doncs la solució “trobada” com a bona, justa i coherent. Per a poder deduir l’IMI ja pagat s’ha de presentar la següent documentació: a) Inventari de les existències que ha d’incloure: 1. La descripció del bé. 2. El seu valor d’adquisició. 3. La data d’adquisició. 4. El proveïdor i el numero de factura. 5. Document acreditatiu del Dipòsit de Comptes del registre de Societats dels seus estats financers corresponents als exercicis 2010 i 2011. En el cas d’importadors de bens, a més de la informació anterior: 6. Import de l’IMI i l’IAC satisfets. 7. Data i numero del DUA de la importació. I no segueixo... Penso que no val la pena entrar en més detalls: empresaris diferents a societats, amb xifra d’ingressos inferior a 150.000 euros, empresaris que han iniciat noves activitats, mercat interior... (val més no complicar la “troca” i no “marejar encara més al “personal”). Tot solucionat doncs, aprovació per assentiment al Consell General... I “problema” resolt. En teoria, doncs “tot arreglat”... El veritable problema el trobem quan “baixem” a la realitat, fem “simulacions”, estudiem els casos “autèntics”... Quan estudiem realment el que hauran de fer els empresaris i com ho hauran de fer... I aquí és on el caos es transforma en “super-caos”. Tothom pot fer-ho ? Tothom esta capacitat per fer-ho ? Tothom disposa d’un programa de gestió adequat per fer-ho ? Podem realment tots recuperar tota la documentació demanada ? Estem preparats ?, etc... La resposta a tot plegat és : NO. I sobretot : Com es controlarà ? Qui ho farà? Es poden imaginar el que pot representar uns 5.000 inventaris amb tota aquesta documentació ? (Dic 5.000 inventaris per posar un nombre, ja que ni tant sols sabem quantes empreses, societats, professionals liberals ... som a Andorra). L’IGI (IVA o TVA, tant se val) no és tant senzill com semblava. És un impost just i correcte perquè, en principi és neutre. També necessari, però molt complex. Un impost que comportarà que molts empresaris es “mengin amb patates” el que ja han pagat en concepte d’IMI, que no podran aportar l’informació necessària, que no podran dur un control adequat dels seus estocs, que no disposen dels recursos necessaris per a dur a terme aquest control imprescindible, etc, etc ... No vull avui amb aquest article criticar ningú, és un problema de molt difícil solució, que s’ha de resoldre de la millor manera possible, que no serà mai justa per a tothom. El que em sap molt de greu es que no es contestés mai, la possible solució al problema en qüestió. No sé si era bona o dolenta, però vaig fer els meus càlculs i no em va semblar gens desproporcionada... Aquesta era la següent: Durant els darrers 2-3 mesos de l’actual any 2.012, no cobrar el corresponent IMI, i partir de zero, fent les declaracions corresponents a partir del 2013. Segons els meus càlculs, efectuats en diverses empreses, aquesta solució compensava molt adequadament. No penso que els empresaris aprofitessin l’ocasió per comprar de manera indiscriminada, ja que el que es compra s’ha de pagar i després s’ha de poder vendre. Una altra “cosa” serà com retronarà l’estat l’IMI ja abonat. De moment només sabem que els obligats tributaris hauran obtingut un crèdit fiscal, que no és reemborsable però té caràcter de deduïble, fins al 31 de desembre del 2.014. Haurem d’esperar un altre cop el Reglament de la Llei per saber com acaba la “pel·lícula”. Atentament, Miquel CALSINA GORDI.