SENTO CURIOSITAT-BONDIA-SUM, BOMBERS I ALTRES FETS.

SUM, BOMBERS I “ALTRES FETS”.

O dit d’una altra manera : el Cos de Bombers i el Servei Urgent Mèdic. L’ordre dels factors, no altera en cap cas el producte. Tant sols altera la factura. Els “altres fets”, ja es un tema a part.

No vull entrar en aquest escrit a valorar qui ha de fer un servei de transport (ambulància), o qui no. Si s’ha de tornar el servei d’ambulància al cos de bombers, o no. Ni vull parlar de possibles privatitzacions del Servei, ni de si algú dorm o no a la feina. Ja se n’ha parlat i se’n parlarà molt i tampoc és el cas, avui.
Vull parlar de tot el Servei d’urgències en general. I al meu entendre, explicar que el Servei d’urgències ha de ser conjunt des del moment que es rep una trucada d’emergència. No sols un conjunt de persones, sinó també un conjunt “d’altres fets”.

En el meu cas així va ser-ho quant els vaig necessitar, un conjunt de persones. Un conjunt de professionals, que no sé per quina raó algú ha volgut en alguna ocasió desprestigiar o enemistar.
I segur que si els torno a necessitar un altre cop, així tornarà a ser. El que seguirà fallant seran segurament els “altres fets”.

Explicacions sobre el conjunt de persones:

De sobte, a la meva habitació va aparèixer molta gent, jo gairebé no els veia, però sabia que eren molts. Cadascú tenia la seva funció i la feia a la perfecció, amb rapidesa i professionalitat. A mida que recuperava la meva “atenció” veia efectivament que hi havia moltes persones. Però personalment, no em sobrava ningú al meu costat. Al contrari, cadascú feia la seva tasca i en un moment varen tenir la situació controlada. Això pot comportar la salvació d’una vida.
Els metges van fer la seva feina, els recordo més ja que varen estar mes estona al meu costat (a casa, a l’ambulància i a urgències). Els bombers també varen fer la seva feina, aquesta potser més “bruta” per anomenar-ho d’alguna manera (baixar una persona per unes escales no es tant senzill com pot semblar, encara que no pesi gaire com jo). Hem sap greu no recordar els seus rostres (no em trobava encara massa “fi”), i ja un cop a dins el vehicle del SUM, ells ja no intervenen, pel que no els vaig tornar a veure. I això no vol dir que no els estigui igualment agraït.

Voldria aprofitar doncs aquest escrit per donar les gràcies tant als membres del SUM, com als membres del cos de bombers per fer sempre la seva feina, tal com ha de ser, deixant sempre de banda els problemes, enrenous, crítiques i altres... que en cap moment afecten el seu comportament amb els pacients i afectats.

Les persones funcionen, el servei d’urgències funciona. Podem estar tots contents.

Hi ha altres coses però que no funcionen. Son els “altres fets”.

Es intolerable que disposem d’un servei ràpid i eficient, però que quant el truquem no puguem explicar en molts casos, amb claredat on vivim, amb el que podem perdre uns minuts que podrien ser “vitals”. I no podem fer-ho, degut a la mala senyalització del lloc on vivim. La mala o nul·la organització dels Comuns en identificar correctament totes les cases, carrers i vivendes. A l’any 2.008, gairebé 2.009, no podem estar encara amb adreces sense número, carrers sense nom, entrades privades sense identificar, cases amb el nom del propietari, urbanitzacions privades sense identificació...
No podem esperar un servei urgent i eficaç, si quant efectuem la trucada d’emergència, no podem explicar amb claredat on residim (claredat vol dir, nom del carrer i número).
Resulta que molts cops truquem als metges, als bombers, als policies... o a qui sigui ... I aquests han de buscar on es troba l’origen de la trucada: la casa de “cal pepito”, la carretera que va a la “vila de cal dallonses”, el camí que porta a la casa de “cal tal i tal” ... per posar qualsevol nom.
Aquesta es moltes vegades, la mena d’adreça que senten els que ens han de venir a ajudar.
Aquesta mena d’adreces pot costar un temps preciós i fins i tot, costar la vida a algú.

Penso que si hem trigat tant en confeccionar uns plans d’urbanisme, hauríem de posar nom a tots els carrers i número a totes les cases, per molt que puguin haver-hi urbanitzacions privades, carrers privats i camins privats. Ja no som quatre gats a Andorra, i sabem com fa uns anys on viu tothom. I ens poden trobar en que potser no tindrem a ningú a la vora que pugui sortir a la carretera per explicar als serveis d’urgència, on es troba ubicada l’urgència en qüestió.

A qui pugui interessar,
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.