DIARI D'ANDORRA - COMPTABILITZACIÓ

COMPTABILITZACIÓ DEL SALARI.

En un recent article ja vaig dir que em preocupava més, comptablement parlant, temes més senzills, com per exemple la comptabilització del salari dels treballadors per compte propi, dels cònjuges, els fills, els administradors, els socis... que no les possibles estratègies comptables per pagar menys impostos.
Deixo aquest apartat per als economistes, que si hi estan autoritzats, doncs “es veu” que jo no ho estic.
Dedicaré doncs aquest article, avui si, a aquest possible “conflicte”, tot esperant no fer-me pesat i si, col·laborar (les trucades telefòniques que rebo i atenc, així m’ho indiquen). Val a dir que, tant l’Associació de Comptables del Principat com jo mateix, que en sóc el portaveu, estem a la seva disposició per tots els dubtes comptables que tinguin (que no dubtes fiscals, doncs, segons tenim entès no podem atendre. La diferència entre una “cosa” i “altra” la deixo en mans dels “entesos”).
Les distintes lleis que interactuen en l’altre “apartat” posen molts dubtes sobre la seva correcta comptabilització (aquesta feina es veu que si la puc/podem fer).

D’una banda trobem el codi de relacions laborals, que resumint ens diu el següent : El soci que disposi d’un 50% o més de les accions, és un treballador per compte propi, per tant no és un assalariat.
Teòricament no s’hauria de comptabilitzar doncs el seu salari, serien dividends a compte (no deduïbles, doncs).
D’altra banda trobem la Llei de la CASS, que resumint també, ens diu el següent: el cònjuge d’un titular és també un treballador per compte propi.
Salari del qual, teòricament també, no es podria comptabilitzar a pèrdues i guanys (dividends a compte, igualment).

No cal oblidar que, segons la Llei de Comptabilitat dels empresaris : en l’apartat “despeses d’explotació” i en el concepte “despeses de personal” tant sols es pot comptabilitzar les quantitats meritades per “tercers”.
Un treballador per compte propi, que jo sàpiga no és un “tercer”.

Tornant a la Llei de la CASS, trobem que els socis poden ser assalariats si efectivament treballen en la Societat, però el seu salari ha de ser com a mínim el salari mitjà global (jo entenc que el soci majoritari, també). Amb el que, a efectes de cotització els situa al nivell de cotització dels treballadors per compte propi (això si, deduïble fiscalment).

Passem ara a la llei de l’impost sobre la renda de les activitats econòmiques i la llei de la renda de les Societats. Curiosament, aquí si que es pot comptabilitzar el salari dels cònjuges i fills, això si, sempre que no siguin superiors als del “mercat”. I jo em demano, quin és el valor de mercat ? Quin mercat ? Com es valora la qualificació professional i el treball acomplert ?
Sense oblidar tampoc el salari de l’administrador o els consellers, que si figura en els estatuts de la societat, es pot deduir, però ha de fer la seva declaració fiscal, doncs es considera també una renda d’activitat econòmica (segons la modificació de la Llei).

Tot plegat és un trencaclosques que crea molts dubtes als comptables i que Govern no aclareix (segons molts empresaris que hi han acudit), tot i “l’oficineta” que han muntat en front de tràmits, a l’edifici Administratiu.
Espero que ara tots ho tinguin tot una mica més clar. O no ? Ja que queda “flotant” el dubte del salari de l’accionista majoritari. Espero també que es publiquin els Reglaments que han d’acompanyar les lleis i que aquests siguin més aclaridors.

També comentaré les contradiccions entre els diferents Registres : el de Societats, el d’Activitats econòmiques, el de professionals liberals i el NRT (número de Registre Tributari)... Amb quin d’aquest conceptes hem de comptabilitzar ? Perquè la “cosa” també canvia. Trobem empresaris que tant sols disposen de NRT, altres que tant sols disposen de Registre de Comerç, altres que cap dels dos...
Sembla que el que preval és el N.R.T. Doncs és l’únic que figura com a imprescindible i obligatori en les lleis de l’impost sobre la renda.

Tot plegat sembla una “tonteria” i fins ara era així. Però actualment, tot ha canviat amb l’entrada en vigor de l’imposició directa i tot es complica. Fet que pot dur als comptables a cometre incorreccions, que no infraccions que hagin de ser sancionades.

L’explicació de totes aquestes incongruències ve deguda a que es fan sempre les lleis sense consultar als que no podem fer lleis, però que estem al carrer, al peu del canyó, treballant al dia a dia amb els problemes quotidians i els coneixem molt millor que aquells que estan al Consell General o a Govern.
Les lleis es fan al Consell, va dir un “amic” meu fa temps...
I així “queden” les lleis, afegiria...

La conclusió de tot plegat i la causa dels dubtes, és la diferència existent entre els 40.000 euros deduïbles o no en la imposició directa, segons es tracti d’una activitat econòmica d’un treballador per compte propi o d’una societat i en el compte de pèrdues i guanys, amb la possibilitat o no de deduir certes despeses.
I no entraré a parlar d’altres despeses deduïbles o no, que formen part de l’activitat econòmica o no, que són parcialment divisibles o no... Com tampoc de les cessions de bens per part dels administradors, fills, cònjuges, socis, accionistes... O de les aportacions no dineràries, per posar un altre exemple de lleis que no són, ni tenim “clares”.

Molts cops els economistes s’equivoquen. Més cops els comptables no tenim clar com comptabilitzar. Però, malgrat tot si alguna cosa els pot tranquil·litzar és la següent : a Espanya, per posar un exemple encara existeixen dubtes, denuncies i conflictes en aquest “aspecte”. A Andorra som nous en la “matèria”.

Invito a tots aquells que puguin discrepar de la meva opinió a fer els seus comentaris, això si amb nom i cognoms.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.