BONDIA 1000

BONDIA NÚM. 1000.

UN BREU RELAT.

Hi havia una vegada, en un petit país, una persona inquieta, inconformista, critica..., una mena de persona de les que solen fer nosa en alguns àmbits. Però que encara no havia entrat en acció. Al menys en acció, a nivell de la premsa d’ opinió.

Aquesta persona, llegia cada dia tota la premsa local, i amb ella també totes les bestieses locals. I se’n feia creus, però tant sols ho comentava en cercles privats, com se sol dir.

I aquesta persona tenia ganes de queixar-se, de dir la seva, i també de intentar solucionar quelcom, dins de les seves possibilitats... Però no sabia com fer-ho.

Un bon dia, tot i fent el cafè en la pausa matinal, fumant la seva cigarreta i llegint un diari gratuït, que gentilment posaven a la disposició dels clients del bar, va llegir un comentari:
Mes o menys, venia a dir: vols dir la teva..., vols opinar..., envia una carta al director..., col·labora amb el diari..., o alguna cosa per l’ estil.

I aquesta persona va pensar:
Doncs això mateix es el que faré..., dir la meva.

Es va posar a escriure una carta, a opinar de quelcom que no li semblava be. I va enviar el seu escrit al diari gratuït en qüestió. I aquest, aprofitant l’ avinentesa, el va publicar.

Aquesta persona crítica, va trobar el “gustet” en el tema d’ opinar i criticar... I va fer extensiu el seu “cuquet pseudo-periodístic amateur”, a tots els diaris del país.

Cada escrit d’ aquest “opinador” “d’ estar per casa”, sortia publicat per quadruplicat, en els quatre mitjans escrits del país (diaris).

Així no se’l perdrà ningú...
Potser va pensar l’inconformista de la ploma ràpida.
I es que al principi, era així: escriure... passar a l’ Outlook, i prémer “l’ intro” de l’ ordinador, on posa “enviar”.

Però vet aquí, que varen començar uns petits problemes en forma de exclusives i altres...
Un dels mitjans de premsa escrita, després de no publicar reiteradament els seus escrits, i de no contestar a les seves demandes via “mail”, del perquè de la qüestió..., li va demanar l’ exclusiva dels seus escrits al “opinador” en qüestió.
Aleshores aquest escriptor de pa sucat amb oli, va contestar que “tururut”. Ell no donava exclusives a ningú. A banda de que no li semblava correcte deixar d’enviar-los als demés. Ni tampoc la manera com es va demanar l’ exclusivitat.

Quedaven aleshores... ja tant sols, tres mitjans de comunicació.
Ja n’hi ha prou..., potser va pensar l’ opinador. També ho llegirà tothom, i no vindrà d’ un mitjà de comunicació que no vol publicar els seus escrits.

Vet aquí però, que al cap de poc temps, sortia publicat en un altre mitjà un escrit de “l’opinador”, que no era precisament de “l’opinador” en qüestió. Sinó una suplantació, que a més, no duia la deguda comprovació d’autenticitat. (Dades personals: Nom, Passaport, adreça, telèfon, etc.).
Disgust, “mosqueix”, denuncia policíaca, trucades ... Mals de cap, i problemes que “l’ opinador” no havia buscat mai... I ni tant sols una senzilla excusa... Tant sols un breu comunicat anunciant la errada. (Fe de erratas, en diuen). El mitjà sabrà perquè.

Aleshores, potser va pensar : amb dos mitjans de comunicació, ja en tinc prou, i em llegiran igual. I a mes, els dos son gratuïts.

No acabà aquí la història...

Al poc temps, un altre mitjà, es feia l’ espavilat, tot publicant que ells també havien rebut l’ escrit de la suplantació i no havien “picat”. Sabien, com que eren molt “llestos”, que l’escrit no era de “l’ opinador” en qüestió, doncs l’ estil no era el seu.

......................

Passat un temps, el director del primer diari gratuït amb el que “l’opinador” havia contactat, el va trucar. I li va proposar de col·laborar amb el diari, amb un escrit setmanal, i sense demanar exclusives, sense imposar res, sense cap tipus de pressió. Amablement i amb confiança.

L’ opinador no ho va dubtar, i va dir que si a l’instant, des del seu vehicle, amb el mòbil a l’orella, però degudament aturat ( Va per la “poli”).

I, aquesta es la simple història d’ una col·laboració escrita amb el Bondia.
I, per cert, amb un sol mitjà, també llegeixen els escrits. Per alguna cosa serà.

P.D.

Gràcies Albert, gràcies Bondia... I encantat de col·laborar amb vosaltres...

Això si, escriure cada setmana es fa complicat i no sempre puc fer-ho com m’ agradaria. Encara que de temes, per escriure, gràcies a déu (O, NO), m’ en donen bastants.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.