dilluns, de gener 28, 2008
SENTO CURIOSITAT - BONDIA 29/01/08
NO VOL LA VAGA NI L’ATUR.
Resum breu d’unes manifestacions del nostre Cap de Govern:
“La majoria d’ immigrants són aquí per raons econòmiques i res més... Son forasters i se’n van... Tant sols son aquí per raons econòmiques... No m’ espanta la vaga... El PLA te el dret de tirar endavant una legislació que sigui del seu gust...”.
El nostre Cap també ens va dir no fa gaire:
“Em presentaré a la reelecció, si el PLA no fa un fort gir cap a la dreta”.
I jo em demano:
Mes a la dreta, que les seves declaracions ? O és que es va equivocar, i realment volia dir tot el contrari ?.
Jo, que per alguns dec ser “foraster” perquè es pensen que la paraula vol dir: “el que ve de fora”, porto aquí pràcticament tota la meva vida, i de moment, no penso marxar. Fet que segurament indica que no sóc “foraster”, doncs el veritable significat de la paraula és: “dit de la persona que es troba o resideix temporalment en una localitat que no és la seva”.
Segurament, sí que és veritat que estic aquí per raons econòmiques, al menys inicialment, puix penso que els meus pares així ho varen entendre en el seu moment.
No penso però, que estigui a Andorra tant sols per això i res més. Com sembla assegurar el nostre Cap.
A banda de no considerar-me foraster. No dec formar part d’ aquesta majoria d’ immigrants de la que parla el nostre Cap.
A mi tampoc m’ agrada la vaga. Ho reconec i es una opinió personal, com tampoc m’ agraden els “vagos”, que no té res a veure. Però a mi, tampoc m’ espanta, com diu també el nostre Cap. La diferència és que per a mi és un dret. I el que no diré mai, com el nostre Cap es “que si volen, ja la poden fer ara”, comentari que em sembla un tant despectiu.
Però penso també, que no tant sols els funcionaris, els Andorrans, els ... digui’l hi com vulgui el Cap (els no-forasters), tenen dret a fer vaga. Una cosa es que no m’ agradi, i una altra, que no es tingui el dret. Els forasters també han de tenir dret a la vaga.
Es clar que si el Cap pensa que es millor que els forasters vagin a fer la vaga al seu país d’ origen, això li facilita sens dubte la tasca. Per tant, sempre és millor que els forasters marxin, abans de poder fer la vaga en qüestió a Andorra; sempre, segons les seves paraules, no les meves.
Jo pensava que les lleis es feien per la població en general, i no al gust d’ una determinada majoria, no gaire ampla en el cas que ens ocupa.
Doncs es veu que no es així.
Ens ho diu també el nostre Cap de Govern.
No recordo en aquests moments haver escoltat una frase similar de part del Pinochet, del Franco i d’altres, però no ho puc assegurar, ja que la meva memòria històrica no dóna per tant. Ara bé, em sona.
Les legislacions no es fan a gust d’ alguns, per molta majoria parlamentària que tinguin. Això ja no es de dreta, sinó que és d’ extrema dreta.
Jo també penso que “la majoria sociològica d’ Andorra no vol ni la vaga ni l’ atur”, com també assegura el nostre Cap. Amb una cosa estem d’ acord. Però no penso que els socialistes ho vulguin, com ell també assegura.
El que segurament si volen els socialistes, és el “DRET” a la vaga i a l’ atur.
Que n’ és de diferent.
Finalment, només voldria afegir que inicialment, en llegir les declaracions del nostre Cap de Govern, em vaig quedar astorat, fins que un bon amic em va explicar que hi ha molta gent al país, els de la pota peluda segons ell, o pota negra segons d’ altres, que realment son així; i que tot això que ens va dir el nostre Cap és realment el que pensen. I que quan es posen a xerrar i a xerrar, i sobretot si l’ assessor de torn es troba en aquells moments fent una becaina, o menjant el “bocata”, van i l’ engeguen i es queden tant amples.
En resum, dedico aquest article al meu pare i a la meva mare, que són els que hem varen portar a Andorra, puix varen venir a aquest país tant sols per raons econòmiques.
Ara bé, he d’ entendre perquè hi portem ja gairebé 50 anys?.
Tanmateix, una part de l’ escrit també la vull dedicar al nostre Cap de Govern, perquè per tenir una població estable i arrelada, com ell demana, potser cal fer algun que altre esforç, això sí només de tant en tant, per a evitar hèrnies molestes.
I ja per acabar, ressaltar una part de les seves declaracions com “això altre del dret de vaga ja és voler-ho tot”, perquè no m’ atreveixo ni a qualificar-les.
La història sempre acaba posant cadascú al seu lloc.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
dilluns, de gener 21, 2008
SENTO CURIOSITAT - BONDIA 22/01/08
DIU QUE NO HO ENTÉN.
Hi havia una vegada una parròquia en la que les coses funcionaven bastant bé. Amb problemes, com a les altres parròquies, però amb diàleg, no com a les demés.
Fa quatre anys, un senyor va guanyar unes eleccions Comunals, i va entrar a portar les rendes de la parròquia en qüestió, i un altre les va perdre, i va passar a l’ oposició.
Varen transcorre els anys de mandat, i com que el senyor que estava al capdavant del Comú, no ho feia del tot malament... El senyor que estava a la oposició no li negava totes les coses que feia o volia fer. Sinó que fins i tot l’ajudava i el recolzava.
Però vet aquí que al cap de quatre anys, va arribar un altre senyor del mateix Partit de la oposició, i va dir :
“Ara em toca a mi, m’ hi enfronto jo perquè soc el millor i en aquesta parròquia ja he guanyat unes Eleccions Generals”.
La prepotència va fer pensar a aquest senyor que ja ho tenia guanyat.
En aquestes que el poble, que no tenia ni un pel de tonto, va votar. I no ho va fer pel “prepotent”, sinó que ho va fer per la persona que havia estat 4 anys manant i treballant, i crec que bastant bé per la parròquia en qüestió. El poble va decidir doncs, que continués el mateix senyor al capdavant. I ho va decidir amb una majoria aclaparadora.
Aleshores, el que es pensava que s’ho havia de menjar tot, al veure que no l’havien votat ni els “seus” va decidir:
“ La culpa de la derrota no pot ser meva, es del que no va fer la seva feina estant a l’ oposició. I que consisteix sempre en criticar-ho tot, dir a tot que no, estigui be o malament. Jo presentaré una dimissió fictícia, els meus súbdits no l’acceptaran i passaré les culpes al que no ha fet el que havia de fer durant 4 anys, i si no esta content, que plegui...”
Els sona de quelcom tot això?. No es tracta d’ un conte, es el meu reflex particular d’ uns fets que han succeït en les darreres Eleccions Comunals, en una parròquia del nostre País.
I jo ara, des de la meva visió particular dels fets, sento ràbia.
Ràbia, es el que em dona haver seguit tot aquest procés de prepotència, de menyspreu a moltes persones (i no tant sols en la parròquia abans esmentada), i de presa de pèl a uns militants de cert Partit Andorrà.
Ràbia, em dona la mala sortida que li han deixat a una persona correcta, que tot i estant a l’ oposició d’un Comú, ha cregut convenient, que si les coses es feien be, s’ havien d’aplaudir.
I ràbia em dona, que ara hagi de sortir per la porta petita, i callant.
Es la seva manera de ser, i la respecto i l’admiro. Però com que no es la meva manera de ser, jo si diré alguna cosa:
Dirigit al senyor de la prepotència, al que se li en va la “mala baba “ per la boca, i que ara ens diu que: no entén perquè l’altre senyor es dona de baixa del partit:
Senyor, lo seu es de una “caradura” immensa...
Tot recordant-li, per si de cas, que vostè encara em guanya per 2 insults a 1.
Atentament.
Miquel CALSINA GORDI.
Hi havia una vegada una parròquia en la que les coses funcionaven bastant bé. Amb problemes, com a les altres parròquies, però amb diàleg, no com a les demés.
Fa quatre anys, un senyor va guanyar unes eleccions Comunals, i va entrar a portar les rendes de la parròquia en qüestió, i un altre les va perdre, i va passar a l’ oposició.
Varen transcorre els anys de mandat, i com que el senyor que estava al capdavant del Comú, no ho feia del tot malament... El senyor que estava a la oposició no li negava totes les coses que feia o volia fer. Sinó que fins i tot l’ajudava i el recolzava.
Però vet aquí que al cap de quatre anys, va arribar un altre senyor del mateix Partit de la oposició, i va dir :
“Ara em toca a mi, m’ hi enfronto jo perquè soc el millor i en aquesta parròquia ja he guanyat unes Eleccions Generals”.
La prepotència va fer pensar a aquest senyor que ja ho tenia guanyat.
En aquestes que el poble, que no tenia ni un pel de tonto, va votar. I no ho va fer pel “prepotent”, sinó que ho va fer per la persona que havia estat 4 anys manant i treballant, i crec que bastant bé per la parròquia en qüestió. El poble va decidir doncs, que continués el mateix senyor al capdavant. I ho va decidir amb una majoria aclaparadora.
Aleshores, el que es pensava que s’ho havia de menjar tot, al veure que no l’havien votat ni els “seus” va decidir:
“ La culpa de la derrota no pot ser meva, es del que no va fer la seva feina estant a l’ oposició. I que consisteix sempre en criticar-ho tot, dir a tot que no, estigui be o malament. Jo presentaré una dimissió fictícia, els meus súbdits no l’acceptaran i passaré les culpes al que no ha fet el que havia de fer durant 4 anys, i si no esta content, que plegui...”
Els sona de quelcom tot això?. No es tracta d’ un conte, es el meu reflex particular d’ uns fets que han succeït en les darreres Eleccions Comunals, en una parròquia del nostre País.
I jo ara, des de la meva visió particular dels fets, sento ràbia.
Ràbia, es el que em dona haver seguit tot aquest procés de prepotència, de menyspreu a moltes persones (i no tant sols en la parròquia abans esmentada), i de presa de pèl a uns militants de cert Partit Andorrà.
Ràbia, em dona la mala sortida que li han deixat a una persona correcta, que tot i estant a l’ oposició d’un Comú, ha cregut convenient, que si les coses es feien be, s’ havien d’aplaudir.
I ràbia em dona, que ara hagi de sortir per la porta petita, i callant.
Es la seva manera de ser, i la respecto i l’admiro. Però com que no es la meva manera de ser, jo si diré alguna cosa:
Dirigit al senyor de la prepotència, al que se li en va la “mala baba “ per la boca, i que ara ens diu que: no entén perquè l’altre senyor es dona de baixa del partit:
Senyor, lo seu es de una “caradura” immensa...
Tot recordant-li, per si de cas, que vostè encara em guanya per 2 insults a 1.
Atentament.
Miquel CALSINA GORDI.
dilluns, de gener 14, 2008
SENTO CURIOSITAT- BONDIA 15/01/08
LA “SIESTA” A LA FEINA.
Es pot fer la “siesta” a la feina ?.
A priori, tothom contestarà que no a la pregunta.
Ara bé, hi ha diferents tipus de feina. I resulta que existeix ( o existia ...) una feina especial, amb torns de 24 hores, en la que si es podia fer la siesta, i fins i tot dormir-hi. Es degut a que, evidentment, passar 24 hores sense dormir, es possible fer-ho, però no sempre.
Pensar que el millor que pot passar es que, en aquest tipus de feina a la que faig referència, es precisament que no hi hagi feina, no es desencertat. Doncs dita feina comporta, que a algun lloc hi ha hagut un problema. I això no ho desitja ningú.
No pretenc valorar si els torns han de ser de 12 o de 24 hores, encara que si arreu del món son de 24, per alguna raó serà.
Tampoc vull entrar en, si s’ha de pagar a la gent per dormir o no.
No m’ atreviré tampoc, a comentar si el salari que es percep per a dita feina es suficient o no. Ni el conec, ni es el meu problema. I fins i tot ni m’ interessa.
Tampoc parlaré de, si en aquesta feina, i degut als dies que no es fa el torn de 24 hores, i per tant no es fa la jornada laboral, els empleats poden treballar en un altre lloc, o no. Cadascú sap el que signa, i el contracte que signa. Però si el contracte diu que no es pot fer, doncs es que no es pot fer, i punt (com diria un ex-Ministre).
Tot això, es en referència als comentaris que estem sentint aquests dies al carrer, sobre unes manifestacions, vídeos a youtube, sms, enganxines en alguns vehicles i botigues ...
Personalment, el que si m’agradaria, es que en aquesta feina de la que parlo, amb torns de 12 o 24 hores, tothom estes ben preparat, a punt de intervenir i amb les condicions necessàries per intervenir, amb el material i les instal·lacions necessàries pel mateix, i amb els caps adequats per a dita feina.
Un exemple, entre molts de que no es fan gaire be les coses, va ser la construcció de l’ heliport, reconvertit en “helistop”, o en no res... Per no parlar del servei d’ ambulàncies privatitzat o de la manca de personal, o del salari desorbitat de l’ assessor estranger.
Al que vull arribar amb aquests comentaris, es que la culpa de tot l’ enrenou, bromes a banda, no es de la gent que ha escollit aquest tipus de feina, sinó en la gent que els mana. I que, en molts dels casos, no es el tipus de feina que aquests van escollir al seu moment, sinó que han estat traslladats, ves a saber amb quins criteris des de altres llocs, cossos o departaments.
A mi tampoc em paguen per dormir, evidentment no faig torns de 24 hores... Com molta gent, faig un horari normal, o faig l’ horari que puc. Però com molta gent també, ningú em paga el temps que perdo a la carretera, en els desplaçaments, el temps que perdo buscant aparcament, o el mateix aparcament, o el menjar.
No es mes especial, una persona que fa una feina amb torns de 24 o 12 hores, que una persona que en treballa 8, i en perd potser 3 o 4 mes en desplaçaments i altres, i sense possibilitat de fer la “siesta”.
El que si es molt especial: es tractar a tothom amb el degut respecte. Cosa que crec que no va fer el Ministre d’ Interior, amb les seves declaracions.
Es molt especial també, tractar a tothom en conseqüència a unes lleis, i no a unes notes informatives.
Es també molt especial, pensar en tothom, i no tant sols en els que fan torns de 12 o de 24 hores, per molt indispensables que siguin per a la resta de la població.
Tothom es necessari, i de molta gent amb altres tipus de feina, ni se’n parla.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
Es pot fer la “siesta” a la feina ?.
A priori, tothom contestarà que no a la pregunta.
Ara bé, hi ha diferents tipus de feina. I resulta que existeix ( o existia ...) una feina especial, amb torns de 24 hores, en la que si es podia fer la siesta, i fins i tot dormir-hi. Es degut a que, evidentment, passar 24 hores sense dormir, es possible fer-ho, però no sempre.
Pensar que el millor que pot passar es que, en aquest tipus de feina a la que faig referència, es precisament que no hi hagi feina, no es desencertat. Doncs dita feina comporta, que a algun lloc hi ha hagut un problema. I això no ho desitja ningú.
No pretenc valorar si els torns han de ser de 12 o de 24 hores, encara que si arreu del món son de 24, per alguna raó serà.
Tampoc vull entrar en, si s’ha de pagar a la gent per dormir o no.
No m’ atreviré tampoc, a comentar si el salari que es percep per a dita feina es suficient o no. Ni el conec, ni es el meu problema. I fins i tot ni m’ interessa.
Tampoc parlaré de, si en aquesta feina, i degut als dies que no es fa el torn de 24 hores, i per tant no es fa la jornada laboral, els empleats poden treballar en un altre lloc, o no. Cadascú sap el que signa, i el contracte que signa. Però si el contracte diu que no es pot fer, doncs es que no es pot fer, i punt (com diria un ex-Ministre).
Tot això, es en referència als comentaris que estem sentint aquests dies al carrer, sobre unes manifestacions, vídeos a youtube, sms, enganxines en alguns vehicles i botigues ...
Personalment, el que si m’agradaria, es que en aquesta feina de la que parlo, amb torns de 12 o 24 hores, tothom estes ben preparat, a punt de intervenir i amb les condicions necessàries per intervenir, amb el material i les instal·lacions necessàries pel mateix, i amb els caps adequats per a dita feina.
Un exemple, entre molts de que no es fan gaire be les coses, va ser la construcció de l’ heliport, reconvertit en “helistop”, o en no res... Per no parlar del servei d’ ambulàncies privatitzat o de la manca de personal, o del salari desorbitat de l’ assessor estranger.
Al que vull arribar amb aquests comentaris, es que la culpa de tot l’ enrenou, bromes a banda, no es de la gent que ha escollit aquest tipus de feina, sinó en la gent que els mana. I que, en molts dels casos, no es el tipus de feina que aquests van escollir al seu moment, sinó que han estat traslladats, ves a saber amb quins criteris des de altres llocs, cossos o departaments.
A mi tampoc em paguen per dormir, evidentment no faig torns de 24 hores... Com molta gent, faig un horari normal, o faig l’ horari que puc. Però com molta gent també, ningú em paga el temps que perdo a la carretera, en els desplaçaments, el temps que perdo buscant aparcament, o el mateix aparcament, o el menjar.
No es mes especial, una persona que fa una feina amb torns de 24 o 12 hores, que una persona que en treballa 8, i en perd potser 3 o 4 mes en desplaçaments i altres, i sense possibilitat de fer la “siesta”.
El que si es molt especial: es tractar a tothom amb el degut respecte. Cosa que crec que no va fer el Ministre d’ Interior, amb les seves declaracions.
Es molt especial també, tractar a tothom en conseqüència a unes lleis, i no a unes notes informatives.
Es també molt especial, pensar en tothom, i no tant sols en els que fan torns de 12 o de 24 hores, per molt indispensables que siguin per a la resta de la població.
Tothom es necessari, i de molta gent amb altres tipus de feina, ni se’n parla.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
dimarts, de gener 08, 2008
SENTO CURIOSITAT - BONDIA 08/01/08
EDIFICIS EMBLEMÀTICS.
Ens hem gastat un munt de diners en els emoluments d’ un arquitecte de renom internacional, al que varem encarregar el disseny d’ un edifici emblemàtic : un arxiu.
I estàvem apunt de contractar-ne un altre per fer un segon edifici emblemàtic : un museu.
Es veu que, avui en dia, un país sense edificis emblemàtics, no és un país com cal.
He de reconèixer, a priori, que no em sembla malament fer un edifici emblemàtic. No fa cap mal a ningú, i pot aportar visitants. Una altra cosa es el què decidim posar-hi en aquest edifici.
Fer-ne dos, potser tampoc es el més adequat, i potser tampoc ens ho podem permetre.
Al final, ja veuran com n’hi haurà un a cada parròquia, i a pagar “la padrina”.
La ubicació dels edificis ?. Un altre problema afegit. A Govern, ho veuen així :
Si finalment no es feia el de la Massana, tal com havíem anunciat, teníem problemes amb els Massanencs...
Al previst a Andorra la Vella, i que de moment els hi havíem tret. Per evitar problemes, serà l’ edifici dels “frescos”...
A Sant Julià de Lòria, de moment, no hi farem res, ja estant ben servits amb la “carpa”, que més volen ?.
A Ordino i a Canillo, com estant molt enlaire i fa molt de fred: pistes de gel i coses així val, però res més...
A Escaldes ?. Aquí el Martí que hi faci el que vulgui, perquè amb els vots que treu, què li hem d’ anar a ensenyar nosaltres.
I a Encamp ?. Amb el Miquel, tampoc ens hi posarem, prou feina te amb la residència d’ avis... (Ara te la deixo fer..., ara no..., i a marejar la perdiu...).
Finalment, i per salvar un pressupost, (o potser un Govern ?), en farem un de sol, que albergarà dues “necessitats”:
L’ arxiu Nacional, (què es una nació sense arxiu ?).
I el Museu Nacional, (què és una nació sense museu ?).
No estic en contra de la construcció d’ un edifici emblemàtic, ni molt menys.
El que estic en contra es en dilapidar un munt de diners en estudis, assessoraments, viatges, visites... per la realització de dit edifici.
Amb el munt de gent que tenim al nostre país : arquitectes, enginyers, aparelladors, constructors, paletes ... Perquè hem de anar a buscar sempre a fora ?. A que ens diguin per exemple, com tenim de fer un edifici i perquè l’ hem de fer ?.
Sembla que ha començat a tot el món la guerra dels edificis emblemàtics. A veure qui el fa mes gran, mes impressionant, amb mes visitants, amb mes llums de colors, amb l’ arquitecte mes car del món o amb la forma més rara de l’ Univers...
La ciutat, país, nació, parròquia, quart, barri... que no tingui un edifici emblemàtic no té futur. Això es el que ens volen dir ?.
Supeditar el pressupost d’ un país que està perdent “pistonada” a marxes forçades i ningú ho vol reconèixer, a un edifici emblemàtic, es realment el que ens estant dient.
Personalment, m’ agradaria mes un edifici, “emblemàtic, o no”, que serveixi per alguna cosa, que tingui alguna finalitat, que sigui un focus d’ atracció, primer per a la gent del país, i després per als de fora, que tingui una utilitat...
I amb molt menys cost, molts menys estudis, sense arquitectes estrangers, sense assessors milionaris, sense viatges de ministres, sense haver de cobrar mes impostos per pagar tot aquesta dilapidació de diners ...
De edificis “emblemàtics”, en podríem tindre un a cada parròquia, un arxiu parroquial i un museu parroquial, si ens sobressin els diners... Que no es el cas.
En canvi si podem tenir un edifici, per la parròquia, per a cada parròquia, però que serveixi per alguna cosa útil, segons les necessitats de cada parròquia...
A vegades em dona la impressió de que som tots una colla de “fantasmes” i que endemés ens agrada fer el “fantasma”.
Gastem els diners en coses i edificis més útils, sis us plau.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
Ens hem gastat un munt de diners en els emoluments d’ un arquitecte de renom internacional, al que varem encarregar el disseny d’ un edifici emblemàtic : un arxiu.
I estàvem apunt de contractar-ne un altre per fer un segon edifici emblemàtic : un museu.
Es veu que, avui en dia, un país sense edificis emblemàtics, no és un país com cal.
He de reconèixer, a priori, que no em sembla malament fer un edifici emblemàtic. No fa cap mal a ningú, i pot aportar visitants. Una altra cosa es el què decidim posar-hi en aquest edifici.
Fer-ne dos, potser tampoc es el més adequat, i potser tampoc ens ho podem permetre.
Al final, ja veuran com n’hi haurà un a cada parròquia, i a pagar “la padrina”.
La ubicació dels edificis ?. Un altre problema afegit. A Govern, ho veuen així :
Si finalment no es feia el de la Massana, tal com havíem anunciat, teníem problemes amb els Massanencs...
Al previst a Andorra la Vella, i que de moment els hi havíem tret. Per evitar problemes, serà l’ edifici dels “frescos”...
A Sant Julià de Lòria, de moment, no hi farem res, ja estant ben servits amb la “carpa”, que més volen ?.
A Ordino i a Canillo, com estant molt enlaire i fa molt de fred: pistes de gel i coses així val, però res més...
A Escaldes ?. Aquí el Martí que hi faci el que vulgui, perquè amb els vots que treu, què li hem d’ anar a ensenyar nosaltres.
I a Encamp ?. Amb el Miquel, tampoc ens hi posarem, prou feina te amb la residència d’ avis... (Ara te la deixo fer..., ara no..., i a marejar la perdiu...).
Finalment, i per salvar un pressupost, (o potser un Govern ?), en farem un de sol, que albergarà dues “necessitats”:
L’ arxiu Nacional, (què es una nació sense arxiu ?).
I el Museu Nacional, (què és una nació sense museu ?).
No estic en contra de la construcció d’ un edifici emblemàtic, ni molt menys.
El que estic en contra es en dilapidar un munt de diners en estudis, assessoraments, viatges, visites... per la realització de dit edifici.
Amb el munt de gent que tenim al nostre país : arquitectes, enginyers, aparelladors, constructors, paletes ... Perquè hem de anar a buscar sempre a fora ?. A que ens diguin per exemple, com tenim de fer un edifici i perquè l’ hem de fer ?.
Sembla que ha començat a tot el món la guerra dels edificis emblemàtics. A veure qui el fa mes gran, mes impressionant, amb mes visitants, amb mes llums de colors, amb l’ arquitecte mes car del món o amb la forma més rara de l’ Univers...
La ciutat, país, nació, parròquia, quart, barri... que no tingui un edifici emblemàtic no té futur. Això es el que ens volen dir ?.
Supeditar el pressupost d’ un país que està perdent “pistonada” a marxes forçades i ningú ho vol reconèixer, a un edifici emblemàtic, es realment el que ens estant dient.
Personalment, m’ agradaria mes un edifici, “emblemàtic, o no”, que serveixi per alguna cosa, que tingui alguna finalitat, que sigui un focus d’ atracció, primer per a la gent del país, i després per als de fora, que tingui una utilitat...
I amb molt menys cost, molts menys estudis, sense arquitectes estrangers, sense assessors milionaris, sense viatges de ministres, sense haver de cobrar mes impostos per pagar tot aquesta dilapidació de diners ...
De edificis “emblemàtics”, en podríem tindre un a cada parròquia, un arxiu parroquial i un museu parroquial, si ens sobressin els diners... Que no es el cas.
En canvi si podem tenir un edifici, per la parròquia, per a cada parròquia, però que serveixi per alguna cosa útil, segons les necessitats de cada parròquia...
A vegades em dona la impressió de que som tots una colla de “fantasmes” i que endemés ens agrada fer el “fantasma”.
Gastem els diners en coses i edificis més útils, sis us plau.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)