dimarts, de març 16, 2010

DIARI BONDIA - ACOMIADAMENT.


ACOMIADO EL SENTO CURIOSITAT.

Corria l’any 2005 quant, impulsat per un afany personal d’arreglar les “coses” que a mi no em semblaven correctes, vaig començar a escriure esporàdicament cartes al director, tribunes, columnes, articles d’opinió... o com se’ls vulgui anomenar. Sempre m’havia agradat i encara m’agrada escriure, fins i tot ja des de la infància. Recordo que quant estudiava al col·legi Sant Ermengol ja feia una mena de publicació anomenada “the diarius”. Molt abans a l’escola maternal francesa de Sant Julià de Lòria ja havia fet diverses col·laboracions escrites en revistes escolars.

Els enviaments a la premsa varen començar a fer-se molt assidus, tenia moltes coses a dir i les enviava a tots els mitjans escrits i aquests els publicaven.
Fins que en un moment donat, sense previ avís (això és el que hem va doldre i fer enfadar), el Diari d’Andorra va deixar de fer-ho tot i demanant-los en exclusiu (entenc perfectament però que no és bo que un mateix article surti publicat a tot arreu). Poc després el Periòdic va fer pràcticament el mateix (després de una “patinada” amb una suplantació de molt mal gust). Vaig decidir aleshores col·laborar setmanalment i exclusivament amb el diari Bondia, degut més que res a l’amabilitat del seu aleshores Director, el senyor Albert Roig.
Escriure al diari cada setmana, es va convertir per a mi en una mena de necessitat o “vici”, després en un costum i ara mateix en una “obligació”.

Certament era una època en la que amb el Govern Liberal i les seves actuacions “estrambòtiques”, tenia molts temes que comentar, ja que en feien una darrera l’altra. Amb la comptabilitat també tenia molts temes d’opinió, ja que ens trobàvem i ens trobem encara en el moment àlcid comptable. El mateix passa ara mateix amb els models impositius. Però aquests són temes que semblen no preocupar massa a la resta de la població (o potser sigui que fan una mica de por).

Ara mateix amb el nou Govern, dit socialdemòcrata, els temes a comentar i criticar també son nombrosos (doncs no és que ho facin gaire millor, encara que la situació sigui per a ells complicada i insostenible). El problema es que si aleshores, quant encara es trobaven a la oposició ja no els agradaven els meus comentaris, “motiu” que va portar a la meva expulsió del Partit. Ara mateix els molesten encara més i em titllen de rancorós (entre altres insults varis, fins i tot desitjant la meva mort). La principal diferència és que ja no em poden expulsar. Com no ho facin del país ...
Val a dir que a altres persones des de sempre els ha molestat les meves opinions, però aquest era un tema més aviat d’enveja, fins al punt de intentar perjudicar-me amb suplantacions i altres comentaris despectius.

De totes maneres, i a pesar de que gairebé sempre existeix algú que hem dona “tema” a comentar, fer-ho cada setmana sense falta (inclòs en època de vacances) i durant tants anys se’m comença a fer ara una mica “pesat”, complicat i repetitiu, i potser fins i tot els meus escrits també comencin a cansar als possibles lectors que no sé si son molts o pocs. Escriure ocupa moltes hores de la meva vida, però no és això el que més em preocupa.

Si be fins l’any passat era molt sovint felicitat pels meus articles d’opinió, fins i tot alguns em consideraven important, ara mateix penso que ja no fan gaire cas a tot el que explico. Tant sols aquells que em titllen d’insolent, insultador, mal educat, ressentit, drogoaddicte ... i no se quantes coses mes.

Per aquest motiu vull abandonar la col·laboració periòdica amb el bondia, sense que això vulgui dir que de tant en tant no desitgi i pugi dir la meva en el mitjà que jo cregui més adequat o convenient, segons el tema ocasional. Dubto molt que pugui “deixar-ho” del tot.
Espero que els diversos mitjans així ho entenguin i publiquin les meves opinions.

De totes maneres no ha estat aquest el motiu principal per abandonar, sinó que ha estat la manca d’interès que veig en tots els lectors d’arreglar quelcom. Sembla com si a tothom li sembli be tot ja com esta, o no tinguin valor per a denunciar, criticar, queixar-se d’allò que no els sembla que estigui ben fet. El passotisme generalitzat fa que cada cop jo mateix tingui menys ganes de dir o explicar quelcom. Moltes vegades penso : que vagin tots a fer punyetes i que s’ho mengin amb patates. Lo més greu però és que si continuem amb aquesta “postura” anirem “tots” a fer punyetes i no ens ho podrem “menjar” ni amb patates.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

4 comentaris:

陽明山花季 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
JAUME CABOT ha dit...

Jordi,
Escriu. Però no et passis. Jo et llegeixo en paper i electrònicament.

Salutacions

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Serà Miquel, no ?

JAUME CABOT ha dit...

Sorry Miquel,
Sense pressupost *** no he pogut canviar les meves ulleres.

Salut


*** Amb la complicitat dels de l´ex CR i altres.