LA INVESTIDURA (O LA GUERRA DE LES GALÀXIES).
Fa molt poc temps , en un país molt proper es varen celebrar unes eleccions generals.
El país en qüestió es trobava immers en una crisi i confusió generalitzada, degut a que “el costat fosc”, una força obscura i molt nombrosa, s’ havia fet l’amo i senyor durant molts anys del control del país, gràcies a l’apropament al mateix “costat fosc”, de tots els seguidors i vividors obscurs que donaven força a aquest Govern.
Governaren uns quants anys amb majoria absoluta, altres anys amb majoria “regalada”, guanyant als rebels en totes les batalles. I és que la força aliada dels rebels no estava encara preparada per a la batalla final.
El líder de les forces aliades, que n’hi havia un, va ser constant en la seva lluita, confiant amb els seus súbdits incondicionals (els condicionals, eren executats). Mentrestant, seguidors seus, anaven perdent “pistonada” formant grupets aïllats. Ell es va mantenir però, al capdavant de les forces aliades.
Va arribar el moment decisiu, la batalla final, el ser o no ser... Victòria o desaparèixer. Aquí hem de sumar, i no restar, va pensar el líder. No ho va fer massa bé, però tampoc malament. Va fer uns pactes amb altres forces contràries al règim, però va descartar altres forces que no l’hi eren del tot simpàtiques.
Però va guanyar. I va ser “investit”. “Ja era hora”, semblava dir en aquell moment.
Malauradament per a ell, no va guanyar del tot.
Aquestes forces aliades, no ho estaven del tot (aliades). Un grupet reduït de rebels, no es va acabar d’afegir completament a les forces aliades (potser perquè el mateix líder no ho va voler ?).
En una primera elecció no varen permetre que el líder governés. Finalment, sempre resulta que aquests grupets aïllats, que sempre van a la seva, acaben portant problemes, per molts pactes verbals que hi puguin haver-hi.
S’iniciaren aleshores, de nou, les reunions, les converses, els pactes encara més amagats...
I aquesta petita força rebel, que en un principi era aliada, va resultar que volia un protagonisme molt superior al que realment podia obtenir. El líder de les forces rebels més nombroses no els hi volia donar, encara que els necessitava de “totes, totes”.
La força m’acompanyarà, va pensar...
El va acompanyar realment ?
El líder de les forces aliades va aconseguir finalment, en segona votació, ser el màxim líder del país, però a quin preu ?
Atenció, que en aquest país no estem parlant de utilitzar robots per a la “guerra”, als que no cal “compensar” de cap manera. Tampoc estem parlant de fer servir “tribus primitives”, que podran estar molt contentes de ser alliberades però mai hi “pintaran” res en cap decisió.
Estem parlant de persones que han donat el que han pogut, cadascú segons les seves possibilitats, però que es veuran compensats amb no res ? Estem parlant de persones que han treballat i molt. I que al final veuran com altres persones, que tant sols han signat un “simple” manifest, els passen al davant ? O altres persones que han lluitat en un altre bàndol obtenen les places privilegiades ? O com es gratifica algun ex Conseller que s’ha quedat sense feina ? O com es gratifica als “incondicionals” de sempre ?
(I no parlo tant sols de Ministeris)
QUEDI CONSTÀNCIA DE QUE QUANT ESCRIC AQUEST ARTICLE NO TINC NI IDEA DE LA CONFIGURACIÓ DEL NOU GOVERN.
Recorden la saga de pel·lícules de la guerra de les galàxies ?
Tots aquells robots, naus espacials, tribus aïllades, que tot i ser alliberats es trobaren completament oblidats i tant sols servien per sortir en una fotografia ?
Així és tal com penso que es sentiran els militants d’un Partit que s’han fet un far de treballar perquè que finalment, el seu líder els obvia un cop més, col·locant a persones que no han mogut mai ni un sol dit per al Partit, però que són molt més “importants”.
Súbdits :
Els “Jedis” estant pel damunt de tots vosaltres, no cal que lluitin, que s’hi deixin la pell, són éssers superiors a tots vosaltres, són els “elegits”. Vosaltres sou simplement la “tribu”, els cavallers que han de lluitar. Que obtindran una medalla provisional per penjar a les seves vitrines i res més.
Que dura i mal compensada és la feina del súbdit.
I que fàcil i ben compensada és la vida del cavaller “jedi”.
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada