dimarts, de desembre 02, 2008

SENTO CURIOSITAT-BONDIA Un país on les lleis no servíen de gran cosa.


UN PAÍS ON LES LLEIS NO SERVÍEN DE GRAN COSA.

Hi havia una vegada ...

Un país on es feien un “munt” de lleis. De fet, pràcticament es feia una llei per dia i habitant. Un país on s’ideaven lleis de tota mena, perquè es veu que amb anterioritat no se’n havien fet les suficients. Havia estat un país, on es vivia tant bé que pràcticament no necessitava lleis. Fins que, tot de cop, es varen adonar que aquest país necessitava lleis, sinó corria el perill de anar-se’n a “norris” (a fer punyetes, vaja).

Per aquest motiu, existia també una mena de persones, anomenats “Consellers”, que cobraven el seu pertinent salari per fer les lleis i discutir-les en un lloc anomenat “Consell General”. A vegades, fins i tot pactar-les ( O se’n diu consensuar-les ?). (Val a dir que molts cops aquestes lleis no estaven del tot ben fetes, però això no servia de excusa pel que explicaré a continuació.)

Vet aquí però, que els habitants d’aquest país, dites lleis se les passaven automàticament pel “forro”. (vaja, que no les complien) : “Amb els anys que duem vivint així, i ara ens heu de canviar la nostra manera de ser i de fer ?” Deien ells ... “Aquí, l’única llei que val és la nostra terra i que ningú ens toqui res”, deien també. “I que ningú ens toqui lo nostre, faltaria més...”.

Aquest país, un país fictici, que no es pensi ningú que es tracta d’una realitat, rebia una mena de pressions externes, anomenades “països veïns” (son els països que es troben mes propers, perquè ens entenguem). I tot de cop es va veure en la obligació de fer una sèrie de lleis per intentar passar una mica desapercebuts i quedar bé amb dits països veïns ( I es que s’estaven posant d’un pesat ).

Dit i fet, es varen fer les lleis i es varen publicar en una mena de revista, més o menys setmanal, anomenada “Bopa”, que pel que es veu és de obligada lectura per a tots els habitants, nacionals o no (els que no la llegeixen no se’n adonen dels canvis existencials).

Una de les lleis feia referència a dur un control dels fitxers de dades de les empreses. Resultat : Tant sols un 5% de les mateixes varen declarar al “departament”, creat per l’ocasió, els seus corresponents fitxers.
Una altra llei, anomenada “de Societats” obligava a adequar els estatuts de les Societats a la nova llei creada per l’ocasió.
Resultat : Tant sols un 20% de les societats ho varen fer.
Una altra llei, anomenada “de Comptabilitat” obligava a tots els empresaris a dur una comptabilitat ordenada. “Això que vol dir ?”, varen dir uns quants ... Obligava també a dipositar uns comptes anuals en un departament anomenat Registre de comptes.
Resultat : Encara esta per veure, però serà de la mena : “Si home, i que més ?” (Diran segurament uns quants).

Tot de cop, aquest país fictici es va trobar amb una mena de “revolució”, els seus habitants se’n feien “creus”, estaven esverats, es trobaven en un estat de ansietat que no podien solucionar ni tant sols amb un “tranquimazin” diari.

Els habitants d’aquest país fictici varen reaccionar però a temps i varen analitzar acuradament la situació:
Quina sanció comporta cadascuna d’aquestes lleis ?
Que ens pot passar si no les complim ?
Qui ens perseguirà ?
Que passarà si passem de tot ?
(declaracions oficials).
Etc ...
Aquestes varen ser algunes de les expressions efectuades :
A mi, que m’han d’explicar ?
A mi que em volen ensenyar ?
A mi, me la “sua”.
(declaracions de bar o cafè de torn).

Val a dir que en aquest país fictici, i com a excusa o “perdó per a aquells que no volien complir amb el que deia una llei, existien aleshores :

Un deute reconegut, majoritàriament per impagament de taxes i impostos, de més d’onze milions d’euros. Corresponents a exercicis ja tancats.
Un saldo de deutors, a mitjans del 2008, de divuit milions de euros.
Tot això, sense comptar amb els deutes que ja havien prescrit.

En aquest país fictici, els empresaris aleshores varen decidir :
Passar “olímpicament” de les lleis. S’anomena “passotisme”.
Varen decidir també per exemple :
“Si no tinc cap sanció per no dur una comptabilitat ordenada, tal i com em “marca” la llei, si no rebré cap sanció si no diposito els meus comptes anuals. Perquè he de contractar un comptable ?” ...

Sort en tenim però, que aquest país, tant sols es un país fictici.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

3 comentaris:

Salvador ha dit...

També podria passar que en aquest país fictici els mateixos que fan les lleis no tinguessin cap interés en que es complissin perquè ells mateixos també ho haurien de fer en els seus negocis, i prou malament està la cosa per haver a sobre de declarar els comptes i pagar impostos.

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Touché, Salvador.
Has encertat de ple.

jacker ha dit...

vintage dior
christian dior bag
dior bag
dior handbag
dior handbags