SENTO CURIOSITAT-BONDIA-TINC UNA FOTOGRAFIA

TINC UNA FOTOGRAFIA.

Al meu dormitori, just a sobre el capçal del llit hi ha una foto del dia que em vaig casar. Fins aquí res de especial, molta gent també la te. El que si es especial es que al fons i una mica difuminat apareix una font, una escultura d’una dona que fa les funcions de font decorativa. Tot envoltat d’un petit jardí.

Al llarg dels anys he pogut observar com gairebé tots els enllaços matrimonials que s’efectuen a Sant Julià de Lòria, en sortir de l’església o del Comú, tant si val, arrenquen la caravana de cotxes tot fent una “aturadeta” a la plaça Laurèdia, per fer una sessió de fotos en aquesta escultura-font-jardí, llençar algun petard i fer una mica de gresca sota la atenta mirada permissiva dels agents de circulació.

L’aigua ja va desaparèixer fa un temps d’aquesta escultura, que va passar a ser una font sense aigua però molt ben decorada amb plantes. Segurament l’aigua donava problemes, sobretot a l’hivern. Ha passat el mateix amb moltes fonts decoratives d’aquest estil tant públiques com particulars. No m’oposo doncs a que desaparegués l’aigua. Recordo que els meus pares també van haver d’eliminar l’aigua d’una font i canviar-la per plantes degut als problemes que comportava.

Vet aquí que tot de cop aquesta escultura i el petit jardí que l’envolta van ser rodejats d’unes tanques de protecció, s’hi van començar a efectuar treballs de construcció en aquest indret i la font i el jardí ja han desaparegut. També va desaparèixer el corrent elèctric durant unes hores, però aquest problema tenia solució.
El que no te solució es que al seu lloc hi ha d’anar una oficina d’informació i turisme.

No crec que les parelles recents casades parin ja a fer cap sessió fotogràfica davant una caseta d’informació. Guardaré doncs la meva foto com a record entranyable. Record no tant sols del dia que em vaig casar sinó també record d’un altre espai verd de la meva parròquia que ha desaparegut.

La caseta d’informació, com no, es trobarà situada en la ruta imprescindible per arribar fins a Naturlàndia. No fos cas que algun turista es despistés i no hagués vist els cartells repartits des de la frontera del riu Runer fins al Tobotronc. Crec que les riuades no s’han endut cap cartell de senyalització. Aquests estant molt ben situats en zones ben visibles, segurament sense pagar cap taxa comunal. Això si, tapant moltes zones verdes.

Tinc la sort doncs de conservar en fotografia el record d’un lloc de la meva vila que era bonic, atractiu i entranyable.

Som molts els lauredians que tenim la sort de guardar fotografies o imatges del que era la nostra parròquia. Imatges de parcs infantils, zones verdes, un terreny de futbol, fonts, jardins, camps, prats ...
Es el que ens queda, tant sols imatges.
La imatge futura es : Naturlàndia.

Som un poble perdut al sud del país, sense turisme, sense comerç, sense zones d’esbarjo o de passeig, però amb un parc temàtic.
“El sud també existeix”, aquest va ser el títol d’un dels primers escrits que vaig fer i que va aixecar molta polseguera. Després tothom s’ha anat acostumant i ara ja no en fan ni cas. A Andorra es veu que el sud existeix, enfilant-se però a les muntanyes, amb tobotronc o sense i amb telecabina o sense.

A part de algunes fotos en paper, tinc una fotografia mental entranyable del que era Sant Julià de Lòria.
També tinc un CD, ofert pel Molt Honorable Comú del que serà Sant Julià de Lòria.

I prefereixo la fotografia.
Encara que pràcticament ja no s’utilitzin i ara tot sigui digital.
Naturlàndia no serà digital. La caseta d’informació tampoc.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.