SENTO CURIOSITAT - BONDIA 27/05/08

LA POLÍTICA ESPORTIVA.

Son dues paraules que no haurien d’anar juntes, política i esport, però que desgraciadament i per motius econòmics ens veiem obligats a unir-les. La unió, no estaria tant malament del tot, si gràcies a la política (pel Ministeri), funcionés adequadament l’esport. El problema radica en que per aquest (el Ministeri), les dues paraules no s’uneixen sinó que es barregen.

D’altra banda, darrerament, s’ha posat de moda utilitzar els articles d’opinió per expressar-se. Per això hi són, no diré que no, però, un altre cop s’estan barrejant les coses, doncs constato que també els utilitzen, tant els nostres Ministres, com els nostres polítics, com els funcionaris en general...
Per replicar, “contrareplicar”, explicar les seves coses o exposar els seus problemes ... Es lícit, no diré que no, però no ho considero el lloc més adequat. Els problemes dels funcionaris en la seva feina, les lleis, els convenis... s’haurien de resoldre en les reunions que ja mantenen, a la mateixa feina...
També es lícit fer-se “publicitat” a través dels articles d’opinió, però quant son utilitzats per Ministres, directors de departament, polítics o funcionaris, demostra que no han sabut passar el missatge allà on realment l’havien de passar.

Cap d’aquests és el meu cas, pel que crec que jo si estic mes legitimat a utilitzar els articles d’opinió per replicar o criticar. I avui full fer-ho.

Respecte a un article d’opinió publicat el 23/04, al que el Sr. Filloy intitulava : “El vaixell de l’esport navega a tota vela”.
Personalment, afegiria al títol : “Potser si, però degut a que no fa vent, l’esport no es mou”.

La tribuna esmentada, no em va semblar que reflectís la realitat de l’esport andorrà. No crec com ell assegura, que el pla estratègic de l’esport i diferents òrgans (en cita uns quants), adaptin l’aplicació de la seva política a les necessitats de la població. Mes aviat crec que és al revés. La població s’adapta a les necessitats dels diferents òrgans, o la conveniència, o als recursos dels mateixos ...

Tot seguit, ens detalla amb xifres, totes les ajudes que el nostre Govern destina a l’esport, i el que representa pel mateix, subvencionat amb llicencies, tot i comparant-ho amb Espanya i Catalunya.
Aquí, la meva resposta és la següent : Val, i què ?
Les xifres no ens diuen absolutament res. Tant sols son números que no representen res en absolut. Es molt ? Es poc ? Es suficient ?
Si publica un article d’opinió d’aquesta mena, potser seria bo publicar també les xifres del que gastem en publicitat, i fer una comparativa amb el que gastem en esport.

S’hi atreveix, Sr. Filloy ?

Tot seguit, pretén en el seu article justificar de nou la “retallada” en les subvencions econòmiques a les entitats esportives, amb la inauguració del Casal de l’esport. D’aquest tema ja en vaig parlar, i per respecte a tota la gent que hi treballa, no en vull parlar mes. Però aquesta justificació, el Sr. Filloy sap perfectament que no és vàlida. I el local utilitzat per a dit Casal, que inhabilita unes instal·lacions esportives, degut a la seva proximitat a la pista de joc, en segons quines “categories” de competició, encara menys.

On de veritat em deixa “bocabadat” el Sr. Filloy es en la part final del seu article d’opinió on diu, tot i referint-se al Govern : “Ara que disposem del marc legal per fer-ho, la propera etapa hauria de ser l’obertura de la inversió estrangera al món de l’esport”.
Aquí ja, de veritat, ja no sé si riure o plorar.
Inversió en què ?
Ja hem donat el Casal de l’esport a una empresa forana. Ara busquem patrocinadors estrangers ? Que han de patrocinar ? Quin esport tenim que es pugui patrocinar ?
Ni tant sols a l’esquí, l’esport nacional, hem aconseguit formar esportistes d’elit. I els patrocinadors busquen precisament això, l’elit. Tenim alguna instal·lació esportiva que pugui aportar inversió estrangera ? Disposem d’algun esportista que no sigui tant sols resident per conveniència fiscal, que pugui interessar la inversió estrangera ?

Sr Filloy, la realitat esportiva d’Andorra no es exactament la que vostè exposa en el seu article d’opinió. Encara que si he de reconèixer que es molt millor a la que vaig viure en la meva època esportiva, en la que no disposàvem ni tant sols d’instal·lacions o camps esportius, no teníem beques ni subvencions, tant sols l’ajuda dels nostres pares i l’ajuda de la gent i les empreses del país que feien les seves aportacions desinteressades i que nosaltres mateixos demanàvem.
Cert és que també va existir una època daurada en la que teníem alguns equips que competien amb l’elit esportiva, i que va acabar com va acabar...

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.