dilluns, d’abril 16, 2007

SENTO CURIOSITAT 23

LA CLASSE POLÍTICA I ELS PERIODISTES.

Exercir el periodisme polític als països veïns, imagino que deu ser molt complicat. A banda de que s’ha de conèixer un munt de gent, s’ha d’estar molt al dia i molt al corrent de tot.
A Andorra, segur que es mes fàcil, doncs la quantitat de gent es molt mes minsa, els desplaçaments molt mes curts, i a més la majoria de les vegades, els mateixos polítics ho posen tot en safata, amb les seves declaracions.

Però estic convençut de que es mes perillós.
S’ha d’anar massa al “tanto” del que es diu, i de com es diu, i sobretot de quina persona es parla. Sabem tots que hi ha molta gent que no es pot ni tocar, doncs t’hi jugues el lloc de treball, i no parlo per mi, jo no sóc periodista.

Tampoc em considero un polític, els meus coneixements en política son massa joves, i això només em permet formar part d’un grup polític que s’apropa mes a les meves idees. Però al igual que els que si se’n consideren, moltes vegades jo també utilitzo la premsa per donar a conèixer el que m’interessa, el que jo penso. Tot i que, a vegades l’ interpretació que en fa el periodista, o d’altres vegades l’ interpretació que en fa el lector, no es el que jo volia expressar realment. Però aquest es un altre tema.

El que vull comentar avui, es l’ús que en fan alguns polítics dels periodistes : explicant avui uns fets, unes coses, fent unes declaracions, i desmentint-les o negant-les posteriorment. Sobretot quant la conversa no està gravada ( i a vegades fins i tot, encara que si estigui gravada).

A vegades es fa amb mala intenció ( o amb tota la intenció), d’altres perquè no se’n sap mes (o perquè corre mes la boca que el cervell), d’altres per equivocació. Però el que no es gens correcte es desmentir el que has explicat, o negar-ho i dir que el periodista s’ho ha inventat.

Els periodistes interpreten, però no inventen.

El problema es que, a la vista de l’any electoral, i amb les coses tant poc clares per tothom, s’intenta pactar amb el mateix diable i a nivell particular o personal. S’intenta, fer-se veure, donar-se a conèixer, sortir a la foto, per guanyar esglaons en la llista (candidatura). I com tot es fa sense coneixement (pensar-ho adequadament), després s’ha de desmentir o negar el que s’havia dit. Desmentint pactes, comentaris, insults, opinions ...

Sento curiositat per saber:

Que poden pensar els periodistes dels pactes existents entre els diversos grups polítics (o persones), quan escolten el que diu una persona, el que diu una altra ..., del mateix partit o de diferents partits, i no hi ha res que quadri, i sobretot que poden pensar quant ho han d’escriure i explicar-ho als seus lectors. Que pensen quan escolten una cosa i dies després el contrari.

Darrerament, he pogut comprovar algunes coses que no m’han acabat de fer el pes:

D’una banda, l’ús que en fan els polítics dels periodistes, per fer córrer una notícia, per exemple... Aquests darrers, moltes vegades, deuen pensar que els prendran per mentiders, per inventors o per “catetos”.

D’altra banda, l’ús que en fan els periodistes dels polítics per treure una notícia. Posant talls de veu aïllats i anar-los passant de l’un a l’altre. Fet que provoca una reacció en cadena que pot fer quedar malament a tots.

Aquest es el joc, potser em diran... S’ha de vigilar i no caure en el joc, potser em diran també ...

Avui en dia, la gent del carrer, ja no sap si el CDA està amb el PLA, si Segle 21 està amb el CDA, si l’Alternativa està amb els independents, si els independents estant amb el PLA, on estant els Verds, amb qui està el PCA ...

I aviat hauran de votar.
¿ A qui ?.


Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

2 comentaris:

Miquel Calsina Gordi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
elisa (Italia) ha dit...

Bellisima la página y llega muy hondo.
Hermanando fronteras por un mundo mejor.
Abrazos y besos
Elisa