UNA BREU HISTÒRIA SOCIALDEMÒCRATA.
Corria l’any 2.003, quant un bon amic em va demanar de col·laborar amb ell i entrar en una llista electoral socialdemòcrata a la parròquia de Sant Julià de Lòria en unes comunals. Vaig contestar ràpidament que si. No perquè cregués en el Partit, ni tant sols m’interessava la política, ni tampoc perquè tingués cap intenció de convertir-me en un “personatge públic”, com diuen “alguns”. Tant sols, perquè m’ho va demanar un amic.
Vaig concórrer en aquestes eleccions, que per cert varem perdre, quina sorpresa !!! I no em vaig quedar aquí, sinó que dos anys més tard, a pesar de que alts dirigents del Partit Socialdemòcrata havien descartat al meu amic de tota possibilitat de fer quelcom dins del mateix, vaig donar la “cara” i em vaig presentar com a número 1 en unes eleccions Generals, l’any 2.005. Eleccions que sabia perfectament que no podia guanyar, sabia també perfectament que el meu amic havia estat apartat del Partit per al qual jo anava a donar la cara (greu error el meu)... però malgrat tot, i a la vista de que tothom amagava el cap sota l’ala, vaig decidir encapçalar la candidatura. No tenia res a guanyar, molt a perdre, però ho vaig decidir així.
Com era normal i sabut, varem tornar a perdre aquestes eleccions. El resultat però va ser molt bo, el Partit Socialdemòcrata estava creixent en una parròquia on jugàvem sempre en camp contrari i això em va fer molta il·lusió. Fins que vaig arribar al local estriat pel Partit per fer el seguiment de les eleccions i em vaig adonar definitivament de que els de Sant Julià interessàvem ben poc al Partit.
Recordo i ho recordaré per sempre més, com em vaig quedar entrant a la “sala” de la ma de la meva filla, aleshores “petita”, il·lusionada i que l’endemà no aniria al “cole” perquè estaria amb el seu pare en una “festa” més o menys històrica i que finalment, es va quedar amb dos pams de nassos, al igual que jo mateix per l’acolliment que varem tenir els lauredians. Algunes “cares” presents al local semblaven dir : qui son aquests ? d’eon surten ? on van ?
Tot i així, vaig continuar formant part del Partit Socialdemòcrata, fins i tot em vaig fer “militant” del mateix i vaig continuar treballant amb i per al Partit. Tot veient com el meu amic continuava essent apartat i ignorat pel mateix Partit. Però em vaig començar a “emprenyar”, a adonar-me de que aquest “grup” era com una secta on qui no estava d’acord amb el líder ho tenia realment “fotut”, varen començar els meus problemes, primer amb el Comitè Local Lauredià, després amb l’executiva del Partit... fins arribar a una expulsió de caire anti-democràtic, impropi d’un Partit que es volia anomenar “social”, que es volia anomenar “demòcrata”... però que tant sols era una secta “interessada”.
Una secta interessada en obtenir el “poder”, que finalment varen obtenir, l’any 2.009, un poder insuficient, no tenien majoria absoluta, però el seu líder va decidir que ja en tenia prou, ell era l’amo i senyor d’Andorra. El que havia “buscat” durant tant de temps, per fi ho havia aconseguit.
Aquest va ser el principi de la fi del “líder”, ja que es pensava que tots els súbdits estaven sota les seves ordres, creia que els tenia a tots controlats. De fet, fins aleshores havia “tallat” qualsevol intent de canviar el liderat, ho tenia “tot” controlat, era el “rei”.
Però, “això” no va funcionar, el líder “suprem” va ser incapaç de pactar amb ningú, va ser incapaç de convèncer ningú...
Però, va ser capaç de despertar les “idees” dels seus súbdits (no tots), va ser capaç d’unir tot una sèrie de persones que pensaven que això no podia continuar d’aquesta manera. Va ser capaç de “despertar” al poble andorrà i decidir que tenia que unir-se i fer-lo “fora” d’un lloc on no hagués hagut de entrar mai. Va ser capaç de que la “gent” el conegués i pensés el següent : “Aquest home, no és el que necessita el nostre país”.
Ara governaran “persones”, no sectes, ara el país podrà “tirar” endavant, sense acritud, sense crispació, sense por, sense rancors...
Possiblement es produirà un relleu, un canvi, un recanvi... Una renovació en el Partit Socialdemòcrata, desapareixeran els “dinosaures” de sempre, aixecarà el cap gent més “normal”, fins i tot, potser el meu amic hi tornarà i tindrà “presencia” i “importància”...
Però jo no hi seré, mai més tornaré a formar part d’un Partit que em va expulsar per ser clar, sincer, honest... i també “torracollons”...
Això no és el que necessita el nostre país.
El que necessita el nostre país és tranquil·litat, no crispació, diàleg, no imposicions...
Ara si, penso que la “cosa” pot funcionar, fins i tot el Partit Socialdemòcrata pot funcionar, però amb una altre tarannà, molt diferent al que volia imposar el seu “líder”.
NOTA : Vaig escriure aquestes “ratlles” el Dissabte 2 d’abril de 2011, molta gent ho sap...
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.
