SENTO CURIOSITAT - TAULES DE TREBALL LIBERALS

LES TAULES DE TREBALL LIBERALS.

Hem va fer molta gràcia un article publicat al diari d’Andorra que feia referència a una recent reunió del Partit Liberal.
Després de 10 hores de reunió van arribar a la conclusió de que :
“El nou model fiscal centra el debat a les taules de treball dels liberals”.
“La discussió més intensa és la que ha de determinar la nova manera de recaptar impostos”.

I el que hem fa més gràcia no són les 10 hores de reunió, sinó els 14 anys de mandat. Si en 14 anys han estat incapaços de crear un model fiscal adequat, el que seria d’estranyar es que ho fessin en 10 hores...
Ens diuen ara que crearan un seminari per discutir exclusivament dels impostos, en el qual comptaran amb experts de fora del país.

Em cansa ja repetir-ho :
Els liberals no recorden que varen guanyar unes eleccions al 2001, tot afirmant que ells no posarien impostos. Abans d’acabar aquella legislatura ja havien creat els famosos impostos indirectes : ISI, IPI i IAC. Tampoc recorden que varen guanyar les següents eleccions, tot afirmant que ells no posarien impostos directes. Ja els han anunciat repetidament abans d’acabar aquesta legislatura, per exemple amb l’impost a les Societats.

Que inventaran ara, quant aquests experts de fora del país els diguin que també han de posar un I.R.P.F. ? Amb quina promesa electoral pretenen guanyar aquestes eleccions ? Potser amb la promesa de que ells no posaran mai un I.R.P.F., per aprovar-lo abans de que s’acabi la propera legislatura, també ?
Espero que siguin més clars aquesta vegada i no ens enganyin més amb el seu model fiscal. A banda de que dubto molt que ja puguin enganyar a ningú. I a banda també que ara, de models fiscals, ja no en queden gaires per inventar. I ja decidirà l’elector si els ha de votar a o no.

S’ha de reconèixer però la feinada que els espera als liberals, no es de estranyar doncs les reunions de 10 hores. Canviar el programa a cada campanya electoral du la seva corresponent feina. En aquest aspecte els Socialdemòcrates ho tenen millor, fent un copiar-enganxar del programa anterior, ja en tenen prou. Fins i tot els socialdemòcrates es podrien estalviar les mateixes reunions de la darrera campanya, amb els mateixos assessors i amb el mateix discurs.
Espero que no repeteixin també la mateixa llista electoral. De fet a més de un ja no el poden posar a la llista. El Cap de llista però, si que està repetit, i molt.
Tampoc es que vagin molt “sobrats” però, de caps de llista ni els liberals ni altres...

Tornant al tema de les taules de treball del Partit Liberal, no menys graciós resulta el fet de la nova taula liberal per al bloc social. Aquí ens diuen que també volen fer un gir.
Doncs ja seria hora, no ? Ara se’n adonen de que en matèria social tampoc han estat gaire encertats ? Perquè fer un gir vol dir canviar la manera de enfocar el tema. I aquí tinc de posar el mateix comentari. De veritat es pensen que ens els creurem ?
No sé si en aquest aspecte, el social, els assessors externs parlaran de sindicats, atur, vaga ... Ni quines recomanacions faran per la immigració i el treball. Tampoc sé però el cas que en faran els liberals d’aquestes recomanacions. No sé ni de bon tros quines noves mentides o si més no, invents, ens posaran en el seu programa electoral.

Si aquestes 10 hores de reunió, que diuen varen ser intenses, serveixen per adonar-se de que tots aquests anys ho han estat fent molt malament, serveixen per adonar-se de que han dut el país a una situació molt complicada, benvingudes siguin. Si tant sols serveixen per intentar fer creure al elector que faran tot allò que no han fet i que dubto molt pensin fer, tant sols ells hauran perdut el temps. L’elector tant sols haurà perdut la paciència.

O potser serà que s’han adonat realment de que tant en el tema fiscal com en el tema social, no van per al bon camí. I que per guanyar les properes eleccions no n’hi ha prou enganyant ?

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT BONDIA - DIPÒSIT DE COMPTES

DIPOSITAR ELS COMPTES.

La Llei de Comptabilitat (Llei 30/2007), que no entrarà en vigor fins al proper mes de Gener, va ser aprovada però ja fa gairebé un any, concretament el 20 de Desembre de 2.007 i publicada un mes després al Bopa.
Onze mesos es doncs el temps que ha tardat la C.E.A. (entre altres) en queixar-se per haver de dipositar els comptes de les empreses al Ministeri de Finances o al Registre de Societats. La llei ja deixava al seu moment ben clar, que per facturació igual o superior a 100.000 euros existia l’obligatorietat de dipositar els comptes.

En tot aquest temps no ha llegit la C.E.A. la Llei ?
Ningú s’ha preocupat fins ara de que li puguin mirar els comptes ?
Perquè ens despertem tots sempre a darrera hora ?

Les explicacions que ha donat el President d’aquesta Confederació Empresarial Andorrana, per pretendre que ara es canvi la Llei m’han semblat totalment fora de to, ambigües, ingènues i absurdes. Impròpies totalment d’un President i mancades completament de coneixement empresarial, comptable o econòmic. Fins i tot mancades d’altres tipus de coneixement. Quina representació empresarial pot oferir aquesta persona ?

Explicar que el dipòsit de comptes pot suposar una manca de confidencialitat es un insult als funcionaris i empleats de tot el Ministeri de Finances i del Registre de Societats. Val el mateix comentari pel Conseller de RES DEFINIT: “es tem que la informació vagi a parar a un lloc públic”.
Vostè hauria de ser una de les persones que vetllin perquè no hi hagi aquest temor, doncs vostè la va aprovar la Llei.

Insinuar, com va fer l’esmenta’t President, de que un Ministre pot aprofitar la situació obtenint informació, per afavorir els seus negocis hotelers quant ja no sigui Ministre es un insult directe a algun Ministre ? O es simplement un desconeixement total de com funcionen els dipòsits de comptes en altres països ? O es solsament un intent de continuar amb la manca de transparència, amb el secretisme ?

Dir que els empresaris hauran d’anar a Govern carregats de documentació es un desconeixement total de la Llei i del Reglament del Pla General de Comptabilitat. El Director de la C.E.A. no ha llegit ni la Llei, ni el Reglament, o simplement no en té ni idea.
El balanç, el compte de pèrdues i guanys, i l’estat de canvis del patrimoni net, són tres fulls. La memòria (depèn del “rotllo” que hi vulguem posar), difícilment més de 2 o 3 fulls. I l’estat de fluxos d’efectiu (per qui l’hagi de fer), un full més. Tot plegat cap dins de una simple carpeta. (No es com el pressupost de Govern, que s’ha de portar en carretó).

Una altra cosa seria que el Director de la Confederació ens digués que a altres països l’obligatorietat de dipositar comptes existeix únicament per les Societats anònimes, de responsabilitat limitada ... essent potestatiu el dipòsit de comptes per als empresaris individuals. Aquí, un cop més som mes papistes que el Papa.
Si el President hagués fet aquest comentari, estaria d’acord amb ell.
També estaria d’acord si ens digués que aquest “topall” de facturació de 100.000 euros és un mal “apanyo” de la Llei. Una Llei que per cert tots els Grups van aprovar.
Però enlloc de dir això ens parla de una suposada manca de secret professional.

Ens explica també el President de la C.E.A. fent referència al canvi dels mòduls dels impostos indirectes (ISI i IPI) per un únic mòdul sobre la facturació, que es una feina molt “feixuga”. Calcular els impostos repercutits menys els suportats (via directa)... O calcular la facturació anyal (via objectiva) ... farà, ens diu aquesta persona, que els empresaris hagin de contractar comptables amb el cost addicional que això els suposarà.

Un altre cop, demostra un desconeixement total de la matèria en qüestió.
Doncs tant sols caldrà que els empresaris es comprin una calculadora, si no la tenen ja.

Resumint :

Que a Andorra tenim una mentalitat molt tancada, que som desconfiats per naturalesa, que no som transparents, que no confiem amb el nostre Govern, que volem pagar els mínims impostos possibles, que estem acostumats a fer el què ens “rota” ...
Tot això i més, ja ho sabem tots.
Però que una Confederació Empresarial Andorrana pretengui continuar sempre igual, amb el secretisme, això no ho sabíem.
Val mes que es dediquin doncs a fer el que han fet sempre fins ara : muntar conferències per a rics, defendre sempre al gran patró i al gran empresari. Qui ho vulgui així ja els pagarà de ben segur la corresponent quota d’associat. Qui no ho vulgui així, que “passi” olímpicament de la C.E.A.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT-BONDIA-SUM, BOMBERS I ALTRES FETS.

SUM, BOMBERS I “ALTRES FETS”.

O dit d’una altra manera : el Cos de Bombers i el Servei Urgent Mèdic. L’ordre dels factors, no altera en cap cas el producte. Tant sols altera la factura. Els “altres fets”, ja es un tema a part.

No vull entrar en aquest escrit a valorar qui ha de fer un servei de transport (ambulància), o qui no. Si s’ha de tornar el servei d’ambulància al cos de bombers, o no. Ni vull parlar de possibles privatitzacions del Servei, ni de si algú dorm o no a la feina. Ja se n’ha parlat i se’n parlarà molt i tampoc és el cas, avui.
Vull parlar de tot el Servei d’urgències en general. I al meu entendre, explicar que el Servei d’urgències ha de ser conjunt des del moment que es rep una trucada d’emergència. No sols un conjunt de persones, sinó també un conjunt “d’altres fets”.

En el meu cas així va ser-ho quant els vaig necessitar, un conjunt de persones. Un conjunt de professionals, que no sé per quina raó algú ha volgut en alguna ocasió desprestigiar o enemistar.
I segur que si els torno a necessitar un altre cop, així tornarà a ser. El que seguirà fallant seran segurament els “altres fets”.

Explicacions sobre el conjunt de persones:

De sobte, a la meva habitació va aparèixer molta gent, jo gairebé no els veia, però sabia que eren molts. Cadascú tenia la seva funció i la feia a la perfecció, amb rapidesa i professionalitat. A mida que recuperava la meva “atenció” veia efectivament que hi havia moltes persones. Però personalment, no em sobrava ningú al meu costat. Al contrari, cadascú feia la seva tasca i en un moment varen tenir la situació controlada. Això pot comportar la salvació d’una vida.
Els metges van fer la seva feina, els recordo més ja que varen estar mes estona al meu costat (a casa, a l’ambulància i a urgències). Els bombers també varen fer la seva feina, aquesta potser més “bruta” per anomenar-ho d’alguna manera (baixar una persona per unes escales no es tant senzill com pot semblar, encara que no pesi gaire com jo). Hem sap greu no recordar els seus rostres (no em trobava encara massa “fi”), i ja un cop a dins el vehicle del SUM, ells ja no intervenen, pel que no els vaig tornar a veure. I això no vol dir que no els estigui igualment agraït.

Voldria aprofitar doncs aquest escrit per donar les gràcies tant als membres del SUM, com als membres del cos de bombers per fer sempre la seva feina, tal com ha de ser, deixant sempre de banda els problemes, enrenous, crítiques i altres... que en cap moment afecten el seu comportament amb els pacients i afectats.

Les persones funcionen, el servei d’urgències funciona. Podem estar tots contents.

Hi ha altres coses però que no funcionen. Son els “altres fets”.

Es intolerable que disposem d’un servei ràpid i eficient, però que quant el truquem no puguem explicar en molts casos, amb claredat on vivim, amb el que podem perdre uns minuts que podrien ser “vitals”. I no podem fer-ho, degut a la mala senyalització del lloc on vivim. La mala o nul·la organització dels Comuns en identificar correctament totes les cases, carrers i vivendes. A l’any 2.008, gairebé 2.009, no podem estar encara amb adreces sense número, carrers sense nom, entrades privades sense identificar, cases amb el nom del propietari, urbanitzacions privades sense identificació...
No podem esperar un servei urgent i eficaç, si quant efectuem la trucada d’emergència, no podem explicar amb claredat on residim (claredat vol dir, nom del carrer i número).
Resulta que molts cops truquem als metges, als bombers, als policies... o a qui sigui ... I aquests han de buscar on es troba l’origen de la trucada: la casa de “cal pepito”, la carretera que va a la “vila de cal dallonses”, el camí que porta a la casa de “cal tal i tal” ... per posar qualsevol nom.
Aquesta es moltes vegades, la mena d’adreça que senten els que ens han de venir a ajudar.
Aquesta mena d’adreces pot costar un temps preciós i fins i tot, costar la vida a algú.

Penso que si hem trigat tant en confeccionar uns plans d’urbanisme, hauríem de posar nom a tots els carrers i número a totes les cases, per molt que puguin haver-hi urbanitzacions privades, carrers privats i camins privats. Ja no som quatre gats a Andorra, i sabem com fa uns anys on viu tothom. I ens poden trobar en que potser no tindrem a ningú a la vora que pugui sortir a la carretera per explicar als serveis d’urgència, on es troba ubicada l’urgència en qüestió.

A qui pugui interessar,
Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT-BONDIA-FIRES I FIRETES

FIRES I FIRETES.

Sant Julià de Lòria, es sense dubte la Capital per excel·lència de les fires i firetes del nostre país, Andorra.
Tenim la Festa Major (“farra” a dojo), la Vila Medieval (la millor de totes, sense discussió), la fira de les ofertes (aquesta, amb més pena que glòria), la Festa de la cervesa (visca la gresca i el beure), la de Santa Llúcia i la del Roser (tradicionals les dues), la fira de la Primavera (obligada per motius electorals), també degustacions vàries (amb menjar gratuït, que sempre funciona, o no tant gratuït), com Aliment-tast, la dels vehicles d’ocasió (un negoci com un altre, res a objectar), la fira balear (quina pena que feien, es morien de fàstic els pobres illencs), el Congrés de Màgia (festa VIP, per sibarites) ... I un ampli etcètera de fires i firetes (que ara mateix ja ni recordo), algunes amb més èxit que d’altres, i totes amb una participació (segons fonts Comunals) que no la té ni la mateixa fira d’Andorra la Vella ...

Oi que sona molt bé, de cara a la galeria ?

Tot plegat hauria d’aportar vida a la parròquia, visitants, reactivació del comerç ... En principi, per això es fan, o no ? I no vull dir que en moments molt puntuals no sigui certa l’afirmació.
N’aporta però, realment sempre de benefici a la parròquia ?
La veritat és que ja no ho sé ( a vegades si, encara que la majoria de cops no). Ara mateix, he de dir que ja no m’importa gaire. Estic caient jo també en el “passotisme” Liberal, encara que no ho sigui.

Passem a la realitat de la situació a Sant Julià de Lòria :

Tot de cop (parlo tant sols per mi), et despertes un cap de setmana qualsevol, sense fireta de torn, i baixes a fer un tomb pel poble. No hi ha absolutament ningú (i quant dic ningú, vull dir ningú).
On està tota la gent ?
Els aparcaments es troben completament buits, a les terrasses “autoritzades” dels bars, les taules estant buides. On ha anat tothom ? Aquí existeix quelcom que no em “quadra” (al menys, no del tot).
O potser es que no hem (han) sabut fer bé “les coses” ?
Sempre em trobo la mateixa “escassa” gent i sempre al mateix lloc. Fins i tot, penso que ja ens saludem amb “complicitat”, sense paraules, però que en realitat sembla ja un : “què hi farem, es el que hi ha...”

Per entendre millor la situació, els convido a fer un tomb virtual pel meu poble, Sant Julià de Lòria :

Sortim de la part baixa, entrada pel sud de la parròquia.
En obres actualment (en diuen : eixamplament de la carretera del nou vial, en realitat : serà un Mcauto ? ).
A continuació, cases velles i a mig “derruir” (abandonades).
Passem pel centre de la vila, ja que si enfilem l’avinguda Francesc Cairat, aviat haurem acabat el recorregut, i espetegarem directament a la sortida de la Vila.
Arribem al poc a la Plaça Major, tot tancat, tot en un estat de ruïna total.
Tranquil tothom... (que no s’esveri ningú, es que hi ha un projecte Comunal en curs. Per quant ? ). I afegiria : Val, i què ?
Seguim pujant i contant botigues i comerços tancats. No perdre el compte es fa difícil. Es cert que trobem algunes obres en curs (això ja m’està bé, encara que sempre siguin dels “mateixos” propietaris), també trobem edificis que ja s’han venut (aquests, gairebé tots son del “mateix” propietari).
Tristor i més tristor, tot plegat.

Arribem a la plaça de la Germandat : una plaça adequada perfectament a la Festa Major i a res més (a banda de jugar la nostra “canalla” a la pilota, fer voltes amb patins, amb bicicleta... degut a que no tenen on anar, els hem deixat sense llocs adequats o amb llocs allunyats i d’accés molt perillós).

Seguim pujant... a continuació trobem que algú molt optimista s’ha atrevit a obrir algun que altre negoci en aquesta zona (els desitjo que tinguin molta sort, de bona fe).

De sobte, trobem una benzinera al bell mig de la població.
No em preocupa, dubto que duri molt de temps (de fet, ja no hauria de ser-hi). Ens trobem de cop al punt neuràlgic de Sant Julià : la plaça Lauredia (sense font ni estàtua, però amb una caseta d’informació Naturlandenca). En aquest punt, la vida s’anima (de cotxes i camions, es clar). Es el “caos” del país, l’explicació del perquè del “SI” al nou vial, l’explicació també del perquè al “NO” del nou vial.

Uns metres més amunt trobem l’invent dels nostres governants : la carpa de les “fires i firetes”. La reactivació econòmica de la vila, la salvació, la “mare dels ous” de la economia Laurediana, el centre de totes les activitats de resurrecció de la vila. En realitat però, la tapadora a les inversions que es fan i es faran uns quants quilometres més amunt, en Tobotroncs i Naturlandies. Un embalat que fa mal als ulls de qualsevol turista, però que serveix per posar-hi una fira de tant en tant i fer veure que s’està treballant també en el centre de la parròquia. TOT PLEGAT, UNA PENA...

Xino, xano (en el nostre passeig virtual) ...
Hem arribat al “Bronz”, la zona que els nostres Governants no voldrien que existís però que físicament existeix, es troba allà, i no es pot eliminar (encara que sembla perfectament que es pot ignorar). Sense aparcaments, oblidada i abandonada. Però això si, amb un munt de persones que hi viuen, amb un munt de bars que treballen, i fins i tot amb festa major pròpia. O no ? Carai, aquest any no l’he vista ...
Passem ràpid aquest barri, diuen que el “Bronz” es perillós...
Personalment, hem resulta mes perillós passar per davant del Comú, o fins i tot, entrar-hi (em dona com una mena de “yuyu”).

Arribem finalment ja a la sortida del poble : les Arades. Lloc molt concorregut en èpoques llunyanes. Actualment, una benzinera tancada, l’aparcament nul, una rotonda penosa i perillosa, i altres “coses” més, que ara no tinc ganes de explicar.

Ja hem sortit finalment de Sant Julià de Lòria. Amb cues de cap de setmana o sense, però ningú ha aturat el seu vehicle, salvat els que vivim en la parròquia.

Es que avui no hi havia cap fireta.

Un altre dia serà.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.