SENTO CURIOSITAT - BONDIA 27/05/08

LA POLÍTICA ESPORTIVA.

Son dues paraules que no haurien d’anar juntes, política i esport, però que desgraciadament i per motius econòmics ens veiem obligats a unir-les. La unió, no estaria tant malament del tot, si gràcies a la política (pel Ministeri), funcionés adequadament l’esport. El problema radica en que per aquest (el Ministeri), les dues paraules no s’uneixen sinó que es barregen.

D’altra banda, darrerament, s’ha posat de moda utilitzar els articles d’opinió per expressar-se. Per això hi són, no diré que no, però, un altre cop s’estan barrejant les coses, doncs constato que també els utilitzen, tant els nostres Ministres, com els nostres polítics, com els funcionaris en general...
Per replicar, “contrareplicar”, explicar les seves coses o exposar els seus problemes ... Es lícit, no diré que no, però no ho considero el lloc més adequat. Els problemes dels funcionaris en la seva feina, les lleis, els convenis... s’haurien de resoldre en les reunions que ja mantenen, a la mateixa feina...
També es lícit fer-se “publicitat” a través dels articles d’opinió, però quant son utilitzats per Ministres, directors de departament, polítics o funcionaris, demostra que no han sabut passar el missatge allà on realment l’havien de passar.

Cap d’aquests és el meu cas, pel que crec que jo si estic mes legitimat a utilitzar els articles d’opinió per replicar o criticar. I avui full fer-ho.

Respecte a un article d’opinió publicat el 23/04, al que el Sr. Filloy intitulava : “El vaixell de l’esport navega a tota vela”.
Personalment, afegiria al títol : “Potser si, però degut a que no fa vent, l’esport no es mou”.

La tribuna esmentada, no em va semblar que reflectís la realitat de l’esport andorrà. No crec com ell assegura, que el pla estratègic de l’esport i diferents òrgans (en cita uns quants), adaptin l’aplicació de la seva política a les necessitats de la població. Mes aviat crec que és al revés. La població s’adapta a les necessitats dels diferents òrgans, o la conveniència, o als recursos dels mateixos ...

Tot seguit, ens detalla amb xifres, totes les ajudes que el nostre Govern destina a l’esport, i el que representa pel mateix, subvencionat amb llicencies, tot i comparant-ho amb Espanya i Catalunya.
Aquí, la meva resposta és la següent : Val, i què ?
Les xifres no ens diuen absolutament res. Tant sols son números que no representen res en absolut. Es molt ? Es poc ? Es suficient ?
Si publica un article d’opinió d’aquesta mena, potser seria bo publicar també les xifres del que gastem en publicitat, i fer una comparativa amb el que gastem en esport.

S’hi atreveix, Sr. Filloy ?

Tot seguit, pretén en el seu article justificar de nou la “retallada” en les subvencions econòmiques a les entitats esportives, amb la inauguració del Casal de l’esport. D’aquest tema ja en vaig parlar, i per respecte a tota la gent que hi treballa, no en vull parlar mes. Però aquesta justificació, el Sr. Filloy sap perfectament que no és vàlida. I el local utilitzat per a dit Casal, que inhabilita unes instal·lacions esportives, degut a la seva proximitat a la pista de joc, en segons quines “categories” de competició, encara menys.

On de veritat em deixa “bocabadat” el Sr. Filloy es en la part final del seu article d’opinió on diu, tot i referint-se al Govern : “Ara que disposem del marc legal per fer-ho, la propera etapa hauria de ser l’obertura de la inversió estrangera al món de l’esport”.
Aquí ja, de veritat, ja no sé si riure o plorar.
Inversió en què ?
Ja hem donat el Casal de l’esport a una empresa forana. Ara busquem patrocinadors estrangers ? Que han de patrocinar ? Quin esport tenim que es pugui patrocinar ?
Ni tant sols a l’esquí, l’esport nacional, hem aconseguit formar esportistes d’elit. I els patrocinadors busquen precisament això, l’elit. Tenim alguna instal·lació esportiva que pugui aportar inversió estrangera ? Disposem d’algun esportista que no sigui tant sols resident per conveniència fiscal, que pugui interessar la inversió estrangera ?

Sr Filloy, la realitat esportiva d’Andorra no es exactament la que vostè exposa en el seu article d’opinió. Encara que si he de reconèixer que es molt millor a la que vaig viure en la meva època esportiva, en la que no disposàvem ni tant sols d’instal·lacions o camps esportius, no teníem beques ni subvencions, tant sols l’ajuda dels nostres pares i l’ajuda de la gent i les empreses del país que feien les seves aportacions desinteressades i que nosaltres mateixos demanàvem.
Cert és que també va existir una època daurada en la que teníem alguns equips que competien amb l’elit esportiva, i que va acabar com va acabar...

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BONDIA 20/05/08

EL “PRESTANOMS” ESPANYOL.

No em refereixo a espanyols que puguin tenir un negoci a Andorra i es dediquin a prestar el seu nom a altres, això es il·legal, O NO ? I per tant he de suposar que no existeix.
Tot el contrari, em vull referir a un negoci totalment legal: el resident a Espanya que ens deixa el seu nom per pagar impostos al seu país.
Tal com ho llegeixen ...
Hem aconseguit que espanyols residents al país veí ens facin de prestanoms als andorrans o residents a Andorra, i de manera legal. Qui ho havia de dir.

M’explico :

Resulta que els andorrans o els residents a Andorra que tenen una propietat a Espanya, i degut a que el nostre país no disposa de convenis de doble imposició amb Espanya, per cert, amb el Congo, tampoc, estant obligats a nomenar un representant. Una persona física o jurídica amb residència a Espanya, perquè ens representi davant l’administració tributària. Per dir-ho d’una altra manera, un representant legal.
Hem pregunto, i els que tenen una propietat a França o Portugal ?
Doncs hauré de començar a “remenar” per Internet, per veure que passa amb aquests.
Bé, tornant a “lo nostre”, el problema del representant ja ens el solucionen les gestories del nostre país. (I dit de pas, què es necessita per crear una gestoria a Andorra ? Doncs res, tant sols un local).

No pretenc amb aquest escrit criticar totes les gestories del país, doncs en conec que fan la seva feina amb molta correcció, que disposen de molts anys d’experiència i que ens solucionen molts problemes i mals de cap i ens faciliten la tasca.
Tant sols pretenc criticar-ne una en especial (no posaré noms), la que va començar a “remenar” l’afer de la renda dels no residents (ells sabran perquè), i les que es varen afegir al carro (elles també saben perquè).
Aquestes gestories ja ens ofereixen el seu representant particular incorporat a la gestió, això si, cobrant adequadament la representació. Ens faciliten la tasca, no diré que no. Però nombrar un representant a Barcelona per una propietat a Jerez, per exemple, no ho trobo gaire lògic.

Altres gestories, que tant sols pretenen fer la seva feina, la de gestionar, ens diuen que faran els tràmits convenients però que el representant el busquem nosaltres, pel que intueixo que aquí alguna cosa no acaba de quadrar.

Com a representant podem agafar un amic, un familiar, un gestor, un lletrat, una empresa, un “comissionista”... Sempre i quant el trobem i es presti a fer-nos de representant i a signar un full de representació.
Fins aquí, cap problema.

El problema arriba quant llegint les lleis corresponents, trobem frases com les següents:
“Els representants dels contribuents respondran solidàriament de l’ingrés dels deutes tributaris corresponents a aquests contribuents”.
“L’administració pot considerar que el representant sigui el depositari o gestor dels bens o drets dels contribuents”.
“El representant legalment acreditat assumirà les obligacions estadístiques que corresponen al seu representat”.

Ara que, també he trobat el següent:
“El representant fiscal no té cap responsabilitat front la Hisenda Pública, salvat les que correspongui a qualsevol gestor”.

Sincerament, no se ni que fer, ni que pensar.
Embolicar un amic ? NO.
Embolicar un familiar ? TAMPOC.
Embolicar un gestor ? POTSER SI.
Embolicar un comissionista ? GAIREBÉ SEGUR.

Encara que potser el que seria millor es demanar directament la residència a Espanya, convertir la segona residència en residència habitual, la residència a Andorra en segona residència, a Andorra no tenim impost sobre la renda, ni tampoc l’impost sobre el Patrimoni (eliminat a Espanya, reitero ...) i fer la deguda declaració de renda, com a resident a Espanya. Hem convertiré en un transfonterer ? Val i què ?

Estic en un mar de dubtes, i el que es mes greu, encara ningú m’ha explicat adequadament la situació, i sobretot el perquè de la situació.

Ara els deixo de moment, doncs he de començar a mirar la situació sobre el mateix tema a l’estat Francès i també el Portuguès, perquè no ?

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BON DIA 13/05/08

MES SOBRE EL PATRIMONI I LA RENDA.

Mentre que a Andorra estem “marejant la perdiu” per un tema impositiu que Espanya mai havia reclamat: “l’ impost sobre la renda dels no residents i l’ impost patrimonial”, que juntament amb l’ IBI (impost sobre bens immobles), multiplicaven per tres un mateix gravamen. Altres països fan una consideració bastant diferent del mateix tema.
Es cert que el desconeixement de la llei no eximeix a ningú del seu compliment, però mai ens havia preocupat ni a nosaltres ni a l’Agència Tributària espanyola, la no declaració dels no residents, ni l’ impost patrimonial (que recordo que ha estat suprimit pel Consell de Ministres espanyol).
I ara, de cop, tenim tots “l’ai” al cor. Estem “acollonidos”, com diria un conegut mag Català...

A Colòmbia per posar un exemple, consideren que s’ha de promoure el mercat de segona vivenda, i personalment ho trobo molt encertat. En un document anomenat “Conpes” (Consell Nacional de Política Econòmica i Social) ja aprovat, ens diuen que les exempcions tributàries son un dels incentius per dita promoció. Que permetrà incrementar la inversió estrangera directa, generar treball, millorar i contribuir en el desenvolupament...
Proposen per això incentius “similars a altres països” tals com : Excloure als inversionistes estrangers o nacionals no residents de la renda sobre l’immoble que adquireixin, no estar obligats a presentar declaració de renda, no ser subjectes passius del impost patrimonial, estar exempts de l’impost sobre la renda, no constituir renda ni guany els ingressos per arrendament de l’immoble ...
I ens parlen d’unes xifres realment espectaculars, un 27 % de la població dels Estats Units, mes de 77 milions amb capacitat de compra.
Volen aprofitar del capital dels Estats Units i també de l’Europeu.

Sincerament, no ho acabo d’entendre. Els Colombians son mes intel·ligents que els Espanyols ?
A Espanya, poden tindre algun interès en que els estrangers no inverteixin al seu país ?

A França no van tant lluny, però ja ens diuen que estant exempts de l’ impost sobre la renda dels no residents tots aquells, francesos o estrangers que resideixin en un estat que tingui subscrit amb França un conveni per evitar la doble imposició, encara que sigui de caràcter general. I ens diuen també que estant exempts de l’ impost sobre el patrimoni les persones que no tenen la seva residencia tributaria a França.

Resumint,
Confesso que no entenc absolutament res amb la controvèrsia creada darrerament per la declaració a Espanya dels no residents. Ho trobo un tema tant absurd, que hem dona a entendre que: si fins ara mai ningú ha reclamat absolutament res des de l’estat veí (Espanya), es degut a que ja els “anava bé”, pels diners que ingressaven en les vendes.
I que ara, de cop, el fet d’estar “remenant” dit tema, no te absolutament res a veure amb les persones que han adquirit una vivenda al seu territori. Sinó que el que realment estant buscant es una altra historia completament diferent, i que potser te a veure amb la llista de paradisos fiscals.

I precisament això es el que m’indigna, que, com sempre, no es diuen les “coses” pel seu nom:
Que som un paradís fiscal (per la gent forana, es clar), que no tenim convenis de doble imposició, que no tenim un sistema fiscal adequat...
Però que a alguns tot això, ja els està molt bé.
Això si, des de l’estat veí ens han tornat a “tocar la closca” i ens hem de posar les “piles”, i com que no hem fet be algunes “coses”, ara hem de pagar tots per uns quants.

De veritat pretén algú que jo hem cregui que a Espanya volen fer tributar a la gent que ha deixat diners al seu país en immobles ? Que a Espanya ja no volen aquests diners ? Que prefereixen els impostos a vendre apartaments o xalets ?

Això no és el que estant perseguint, es una altra “cosa” molt diferent.
Quant tinguem I.R.P.F. a Andorra, farem declarar als no residents ? No, es clar, tindrem convenis de doble imposició i ja no estarem a la llista de paradisos fiscals.

Si us plau ..., dirigit a qui pugui interessar ... :

EXPLIQUIN TOTS PLEGATS, D’UNA VEGADA PER TOTES, LES COSES PEL SEU NOM.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BONDIA 06/05/08

QUI DIU QUE ANDORRA NO VA BÉ ?

Tant sols els pessimistes opinem que el nostre país no va bé. No es així ?
Tant sols gent a la que ens agrada criticar, pensa que a Andorra hi ha molts problemes econòmics.
Tant sols algun proveïdor (que no devia fer adequadament la seva factura) pensa que Govern tarda molt en pagar, o no paga.
Tant sols alguna pensió (per problemes administratius) arriba mes tard del normal.
Tant sols quatre esportistes mal comptats no poden competir per manca de subvenció.
Tant sols ...
La realitat del nostre país però, sembla molt diferent.
Perquè un país on els actes festius, els cocktails, les celebracions, els concerts (amb entrada reservada o no), les Festes Majors, els viatges dels nostres polítics... son constants, no pot anar malament de cap de les maneres. Sinó no s’entendria tant “despilfarro”. Qui pot pensar que Andorra va malament ? Sens dubte, algun “malpensat”.

En qualsevol empresa, quant la manca de liquides comença a ser evident el primer que es sol retallar es la publicitat. Al menys es el que diuen els publicistes. O serà que es queixen perquè si ? Hi ha qui retalla en personal abans que en publicitat. Tampoc seria el cas, perquè de personal a l’administració, mira que n’hi ha.

A Andorra, si consultem el Bopa ( una de les meves lectures predilectes ), veiem que res mes lluny de la realitat. Sense anar gaire enrere en el temps, tant sols en el que portem consumit de l’any 2008, observem que en publicitat el nostre Govern ha dedicat ja la modesta xifra de 752.561 euros, uns 125 milions de les antigues pessetes.
Si entrem mes al detall, ens trobem amb les següents despeses :
149.000 euros en fires i publicitat.
47.735 euros en falques publicitàries a la ràdio.
48.000 euros en espais publicitaris als diaris.
157.826 euros en un festival de aigua i llum.
300.000 euros en el patrocini de l’Expo 2008 de Saragossa.
50.000 euros en el patrocini de la Cimera The Future of Europe Summit.

El que em dona entendre que el país va bé, sinó no gastaríem tant en publicitat.

Si a tot això hi afegim :
Que el nostre és un país d’uns 80.000 habitants, disposant de més de 50.000 llocs de treball, el que ens deixa la taxa d’atur al 0 % (som uns fenòmens). On trobem un país sense atur ? Que la xifra d’assalariats supera els 43.000. Que disposa d’uns 66.000 telèfons mòbils, més de 12.000 línies d’adsl i que rep mes de 10 milions de visitants l’any. (Dades del 2006, no disposo de dades més recents).

Si afegim també : el salari mig oficial, l’IPC oficial, el PIB oficial, el ràting oficial... I tots els indicadors oficials que vulguin imaginar i que han estat publicats oficialment ...

Aquest país no pot anar malament de cap de les maneres, es impossible.
I en un país que va tant bé no ens ha de preocupar absolutament res, podem estar molt tranquils.

No ens ha de preocupar:
Ni la futura ? llei de la CASS, ni les empreses que poden fer fallida (ja pagarà el fons empresarial, segons el PS), ni els miserables impostos que paguem (es veu que només són disset), o els que haurem de pagar aviat (imposició directa, I.R.P.F., impost de societats, I.G.I), ni el “perill” que puguin comportar els sindicats per a alguns, ni els “excessos” que pugui dur a terme la patronal, ni tant sols els partits polítics, que fan les lleis a la seva manera, sense consultar ni tenir en compte a cap col·lectiu (les lleis es fan al Consell, diuen...). No ens ha de preocupar, ni tant sols el canvi climàtic (si no neva, nevarà i si no plou, plourà).

Tots tranquils doncs.
Fem força publicitat, que això es l’indicador de que el país va be. I aquell que pensi el contrari es que s’ha contagiat de la festivitat de Sant Jordi, i enlloc de llegir el Bopa llegeix el “Joc de l’àngel” d’en Zafón (per posar un exemple).

Per tant, abans d’anar a dormir, recomano a tothom llegir una estoneta el Bopa, i ja veuran com al matí s’aixequen mes eixerits.

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.