BONDIA - SENTO CURIOSITAT 26/02/08

EL CENTRE ESTÀ DE MODA.

Ja estem (o estant) preparant les eleccions Generals, i això que encara manca més de un any per a les mateixes, és com si en aquest País tant sols tinguessin importància les Eleccions, la resta es anar passant els dies. Es veu que els moviments en els diferents Partits polítics ja han començat, i aquests moviments tenen molta tendència a anar cap el Centre. Que potser segurament es el que voldria la majoria de gent, però que tal com es veuen les coses, de moment dit Centre no acaba de convèncer a ningú.

Vejam el que desperta aquest cop la meva curiositat:

D’una banda, tenim la dreta del PLA, que potser s’ha adonat que aquest no és el bon camí per guanyar unes eleccions. Les darreres Comunals han fet mal, parroquialment. I es que obtenir els dos Consellers per parròquia s’ha posat cada cop més difícil. I dos per parròquia compta molt. Ja s’han desmarcat clarament del PLA a Encamp i a Ordino, i també a Escaldes, a Andorra la Vella van pel mateix camí. A Sant Julià, ja fa molt de temps que es va desmarcar, amb UL (aquí si que la dreta, està clarament definida). El Pla ho tindria doncs teòricament molt complicat en aquestes viles si no hi hagués una altra opció, el PLA encobert. És a dir, el PLA però sense PLA, per entendre’ns, o potser no.
En quant pel que fa a la llista Nacional: ja s’ajuntaran després els nombrosos PLA. D’una manera o altra, això no és problema...

D’altra banda, tenim l’esquerra eterna del PS, que també s’ha adonat que per a no continuar amb aquesta “eternitat” opositora, i que degut a que no n’hi ha prou amb l’Alternativa i on les darreres Comunals també varen fer molt de mal (encara que no es vulgui reconèixer): Veuen també que han de fer quelcom més per guanyar els dos Consellers parroquials tant importants.
Mentre que, pel que fa a la llista Nacional, podrien encara anar “tirant”. La idea es doncs, fer el famós gir cap el Centre anunciat , al igual que s’ha fet des de el PLA, però, teòricament, en sentit contrari.

De les dues bandes han constatat certament, que la obligació actual es tirar cap al Centre per arribar a la gent, a l’elector. Però en cap cas, tirar cap el Centre ja existent, el que teòricament ja teníem al país (que per cert no ha funcionat mai), sinó cap a un altre Centre, un de “nou”. Que per cert, al meu entendre, no pot ser mai un sol Centre.
Sempre hi hauria un Centre-PS i un Centre-PLA, i serien bastant distints.

Així doncs, i resumint: per l’any que bé tindrem segurament tres Centres diferents (perquè, dubto molt que es constueixi un sol Partit PLA-PS-CDA).

I vet aquí, que no me’n agrada cap.
Ni el que ve de la dreta, ni el que ve de l’esquerra, ni l’altre que no se sap d’eon ve.

Ni jo ni l’elector es creurà mai aquesta “diana” escorada cap a la banda dreta. Tal i com veiem en un bon acudit en un diari del país. Ni tampoc l’elector es creurà que la vulguin escorar cap a l’esquerra.

Se m’acut un suggeriment:

Perquè no tornem a les llistes obertes: posem nosaltres els noms, segons vulguem que la diana estigui mes a la dreta, més a l’esquerra, o centrada.

La realitat és potser, que a cada parròquia podrien haver-hi múltiples llistes. De esquerra extrema, esquerra, centre-esquerra, centre, centre-dreta, dreta o extrema dreta. Aquí si que hi hauria on triar, però segurament seria un desgavell general.

La moda doncs es el Centre, i cap a aquest centre es on ens volen fer creure que tiraran tots. Quant sabem perfectament que realment, tothom “penja” cap a la dreta.

La meva conclusió:

Al final però, penso que el PS tornarà a quedar en l’oposició, que el PLA tornarà a guanyar. Això si, aquesta vegada amb múltiples Partits o Grups o “multinuclears” (tal i com l’hi agrada dir al nostre Cap).
I que el dit d’alguna manera, “Centre”, des de sempre, tornarà a ser la clau que remenarà el “cotarro” al nostre País. I, ai déu meu, com està el país...

Atentament.

Miquel CALSINA GORDI.

BONDIA 1000

BONDIA NÚM. 1000.

UN BREU RELAT.

Hi havia una vegada, en un petit país, una persona inquieta, inconformista, critica..., una mena de persona de les que solen fer nosa en alguns àmbits. Però que encara no havia entrat en acció. Al menys en acció, a nivell de la premsa d’ opinió.

Aquesta persona, llegia cada dia tota la premsa local, i amb ella també totes les bestieses locals. I se’n feia creus, però tant sols ho comentava en cercles privats, com se sol dir.

I aquesta persona tenia ganes de queixar-se, de dir la seva, i també de intentar solucionar quelcom, dins de les seves possibilitats... Però no sabia com fer-ho.

Un bon dia, tot i fent el cafè en la pausa matinal, fumant la seva cigarreta i llegint un diari gratuït, que gentilment posaven a la disposició dels clients del bar, va llegir un comentari:
Mes o menys, venia a dir: vols dir la teva..., vols opinar..., envia una carta al director..., col·labora amb el diari..., o alguna cosa per l’ estil.

I aquesta persona va pensar:
Doncs això mateix es el que faré..., dir la meva.

Es va posar a escriure una carta, a opinar de quelcom que no li semblava be. I va enviar el seu escrit al diari gratuït en qüestió. I aquest, aprofitant l’ avinentesa, el va publicar.

Aquesta persona crítica, va trobar el “gustet” en el tema d’ opinar i criticar... I va fer extensiu el seu “cuquet pseudo-periodístic amateur”, a tots els diaris del país.

Cada escrit d’ aquest “opinador” “d’ estar per casa”, sortia publicat per quadruplicat, en els quatre mitjans escrits del país (diaris).

Així no se’l perdrà ningú...
Potser va pensar l’inconformista de la ploma ràpida.
I es que al principi, era així: escriure... passar a l’ Outlook, i prémer “l’ intro” de l’ ordinador, on posa “enviar”.

Però vet aquí, que varen començar uns petits problemes en forma de exclusives i altres...
Un dels mitjans de premsa escrita, després de no publicar reiteradament els seus escrits, i de no contestar a les seves demandes via “mail”, del perquè de la qüestió..., li va demanar l’ exclusiva dels seus escrits al “opinador” en qüestió.
Aleshores aquest escriptor de pa sucat amb oli, va contestar que “tururut”. Ell no donava exclusives a ningú. A banda de que no li semblava correcte deixar d’enviar-los als demés. Ni tampoc la manera com es va demanar l’ exclusivitat.

Quedaven aleshores... ja tant sols, tres mitjans de comunicació.
Ja n’hi ha prou..., potser va pensar l’ opinador. També ho llegirà tothom, i no vindrà d’ un mitjà de comunicació que no vol publicar els seus escrits.

Vet aquí però, que al cap de poc temps, sortia publicat en un altre mitjà un escrit de “l’opinador”, que no era precisament de “l’opinador” en qüestió. Sinó una suplantació, que a més, no duia la deguda comprovació d’autenticitat. (Dades personals: Nom, Passaport, adreça, telèfon, etc.).
Disgust, “mosqueix”, denuncia policíaca, trucades ... Mals de cap, i problemes que “l’ opinador” no havia buscat mai... I ni tant sols una senzilla excusa... Tant sols un breu comunicat anunciant la errada. (Fe de erratas, en diuen). El mitjà sabrà perquè.

Aleshores, potser va pensar : amb dos mitjans de comunicació, ja en tinc prou, i em llegiran igual. I a mes, els dos son gratuïts.

No acabà aquí la història...

Al poc temps, un altre mitjà, es feia l’ espavilat, tot publicant que ells també havien rebut l’ escrit de la suplantació i no havien “picat”. Sabien, com que eren molt “llestos”, que l’escrit no era de “l’ opinador” en qüestió, doncs l’ estil no era el seu.

......................

Passat un temps, el director del primer diari gratuït amb el que “l’opinador” havia contactat, el va trucar. I li va proposar de col·laborar amb el diari, amb un escrit setmanal, i sense demanar exclusives, sense imposar res, sense cap tipus de pressió. Amablement i amb confiança.

L’ opinador no ho va dubtar, i va dir que si a l’instant, des del seu vehicle, amb el mòbil a l’orella, però degudament aturat ( Va per la “poli”).

I, aquesta es la simple història d’ una col·laboració escrita amb el Bondia.
I, per cert, amb un sol mitjà, també llegeixen els escrits. Per alguna cosa serà.

P.D.

Gràcies Albert, gràcies Bondia... I encantat de col·laborar amb vosaltres...

Això si, escriure cada setmana es fa complicat i no sempre puc fer-ho com m’ agradaria. Encara que de temes, per escriure, gràcies a déu (O, NO), m’ en donen bastants.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BONDIA 19/02/08

PARCS TEMÀTICS.

Feia temps que no sentia parlar del parc amb “animalons” que es va anunciar a les parròquies d’Encamp i Escaldes, i ja gairebé me’n havia oblidat. Tampoc em preocupava massa que no es construís, doncs a Sant Julià en tindrem un de ben bonic. El poble ha decidit amb el seu vot, que vol un parc temàtic amb “bestioletes” i emplaçat a la muntanya de la Rabassa, per molt que els amics de la “mateixa” es queixin i posin denuncies, recursos i al·legacions.

Però vet aquí que de cop torna a sortir a la llum la competència Encampedana-Escaldenca, tot comparant el seu parc temàtic, o millor dit desmarcant-lo de la “perla” laurediana anomenada Naturlàndia, projecte ambiciós que ha de salvar la nostra parròquia.

Faré una breu crònica de la història d’ aquest altre parc temàtic, el d’Encamp-Escaldes, ja que la trobo sorprenent, i com no CURIOSA:

Una empresa privada va signar un acord amb els dos Comuns (Encamp i Escaldes) per construir un parc temàtic d’animals, tot i no tenir la seguretat de com es finançaria el projecte.
Personalment, penso que una empresa privada, (ni una de pública), no es pot arriscar d’aquesta manera.
Un temps mes tard ens van dir, des de la empresa privada, que si no es trobaven aliats (vegeu inversors), no es duria a terme el projecte.
Es el que hem dona a entendre que no s’havia fet prèviament un estudi del finançament.
Un any mes tard ens confirmaven que no havien trobat inversors i no podien tirar endavant el projecte.
Ara ens tornen a dir, aquest cop des de la banda pública (el cònsol encampadà), que encara estant buscant inversors, i que no descarten la realització del parc.
Ja m’estic marejant amb tants canvis de criteri.
Sort que la diferència amb Naturlàndia, es que de moment ningú ha parlat en aquest cas de diners públics, tant sols de inversió privada.

Trobo també molt sorprenent, un altre fet:
Es va signar un acord entre l’empresa privada i els Comuns. Almenys es el que es va assegurar. I a les notícies de la premsa em remeto, sense saber si es disposaria de les autoritzacions convenients ( ni de Govern, ni de Medi ambient ), i abans de rebre i estudiar les al·legacions al projecte.
Ni la privada ni els Comuns, crec que poden fer-ho.
Parlaven també de penalitzacions importants si el promotor no podia desenvolupar el projecte per manca de finançament. Cosa que sembla haver quedat en l’ oblit. Es similar al cas de les “suposades” comissions, que ara esta tant de moda, senzillament desapareixen.

Sorprenent és també:
Que en una parròquia amb un allau de turistes, com és Escaldes, no trobin finançament. I en una altra parròquia sense turistes, com és Sant Julià diguin que rebran finançament dels bancs i de privats per un projecte similar. I no dic que no m’ho cregui.

Al final potser haurem de pagar amb impostos, els estudis de projectes que no se sap si es duran a terme, o que potser es duran a terme sense inversors. De moment només tenim la “paraula”, per part del Cònsol de Sant Julià de la retirada del projecte de Naturlàndia, si no es troben accionistes. Però ja se sap, les paraules se les emporta el vent.
A Sant Julià, encara no s’han posat a la venda els títols dels possibles accionistes i ja ens hem gastat més de tres milions d’ euros en un tobogan alpí (o en una atracció de autos de xoc... no ho tinc molt clar).
En el cas de l’empresa privada, pagaran ells, si poden. Però en el cas de Naturlàndia pagarem tots nosaltres.

De moment, de ben segur que tota la publicitat enviada a les llars lauredianes, als diaris, a la televisió, els cartells, als autobusos...Tots els estudis tècnics encarregats, les presentacions, els assessors, els directors nomenats a dit, i sobretot, el Tobotronc (o autos de xoc), ja els hem pagat, o els estem pagant.
Encara que no he vist mai amb quin pressupost.

Ja per acabar.
Que facin el que vulguin a la Rabassa, un parc, un aeroport o un abocador, ja em dóna el mateix... Des de casa meva no es veu (Crec que això ja ho he dit algun cop).
Però, que no ho haguem de pagar tots nosaltres.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BONDIA 12/02/08

L’ EXPULSIÓ.

Finalment s’ha consumat la meva expulsió del partit Socialdemòcrata. Tots contents ? No ho sé. Aquesta ha estat per ordre directa del seu Primer Secretari, que ja feia molt de temps que ho desitjava, però que algú havia aturat per motius obvis, tals com que precisament no hi havia motius. Expulsió per cert, contrària al que havia anunciat anteriorment la Comissió de Garanties del PS, ja fa bastant de temps. Es varen equivocar, o algú els va fer canviar de parer ?
M’agradaria saber què se n’ ha fet del Defensor de l’ afiliat, que figura als estatuts del Partit. Existeix realment ? jo no l’he vist mai.

He de confessar que ja ho esperava, com també sabia que l’expulsió es faria efectiva després de les eleccions. Actualment la trobo fins i tot normal. El que no trobava normal era que ja havien decidit dita expulsió fa molts mesos, abans de l’ estiu, abans de la campanya electoral Comunal.
Fins aleshores, a banda del malestar d’alguns, de la gelosia d’altres, d’ animadversions personals i de manies persecutòries diverses ... no hi havia cap motiu lògic per fer-me fora del partit. Sobretot amb l’afirmació efectuada per al seu Primer Secretari de que “no tenia res a veure amb els meus escrits”.

He de confessar també, que actualment m’importa ben poc.
Però m’ agradaria recordar a la Presidenta del Partit, que jo no tenia perquè deixar-lo, i ja li vaig explicar personalment els motius. Perquè confiava en que al PS hi haurien canvis i que aquests canvis em permetrien tornar a l’ òrbita del Partit. Però vist el tarannà del mateix, aquests canvis em semblen del tot improbables.
Tampoc m’importa massa, vist com es desenvolupa l’activitat al partit, en la seva cúpula, i com tothom amaga el cap sota l’ ala i no diu res. Com si es tractés d’ una SECTA.

I baixant mes al detall en el que a mi em pertoca, la vila de Sant Julià de Lòria els importa ben poc. Ho han demostrat sempre. Es tracta d’ una parròquia sense cap interès, on tot es dona ja per perdut. Tant sols es pretén fer llista electoral, tant si com no, i estar presents en les set parròquies, que dit de pas queda molt bonic i valent.

I no m’ importa tampoc l’ expulsió, vist el funcionament del comitè local Lauredià en particular:
Les reunions son una olla de grills, sense llibertat d’opinió ni expressió. Només val el pensament i les idees del “Partit”, no hi ha cap opinió pròpia, i si en surt alguna, se’l fa callar.

Definitivament,
Per estar en mig de gent prepotent, dictatorial, incompetent i pilota, estic molt millor a casa meva. A la espera potser de que surti quelcom, amb cara i ulls, on em pugui trobar a gust. Un Partit nou ? no ho sé.

Em sap molt de greu, per tota la gent del Partit que pensa diferent a aquests “poquets” elements que m’han fet fora, i que m’han animat i felicitat constantment, pels companys que s’han vist perjudicats pel meu serial i per aquells que es poden veure perjudicats en el futur pel mateix tema.

Ho sento molt, per alguns que a pesar de no combregar amb l’actitud dels mandataris, es mantenen a dins del Partit perquè no troben res mes. Però, això si, callen i atorguen. Sí, també ho sento per ells.

Que dura es la política, que complicat es tenir una opinió pròpia. I, exposar-la, ja es una prohibició. Hem de ser tots cadells del patró, o sinó, al carrer. Ja ho deia molt bé un diari del país : “ O es que Miquel Calsina es pensava que un partit funciona com una democràcia ? “.

Sort que deien, fa un temps, fonts properes al Partit : “parlant la gent s’entén..., les coses es poden arreglar parlant..., la sang no arribarà al riu..., hem d’escoltar l’altra part...”.
I al final només ha parlat un, el Primer Secretari del Partit. (Gran Candidat en les passades Comunals per Escaldes-Engordany).

El cert, i amb això si que tenia raó l’ esmentat Primer Secretari: es que quant una persona fa nosa en un grup polític, el millor es traure’l de sobre, expulsant-lo. Son paraules textuals de qui es creu per sobre del bé i del mal, i que ostentant un càrrec, pensa que té immunitat “insultadora” = un autèntic BOCAMOLL.
Al que per si de cas, recordo : Estem empatats a insults. 2 a 2.


Ja m’ho varen comentar en una tertúlia a la ràdio, “segueix sempre com a independent”, i no en vaig fer cas. (Quina raó tenies, company Simó Duró).

Atentament,
Miquel CALSINA GORDI.

SENTO CURIOSITAT - BONDIA 05/02/08

SOM MÉS PAPISTES QUE EL PAPA.

A vegades penso que ens compliquem la vida inútilment, com si es tractés d’un esport nacional. Tenim coses que ja estant fetes i ben fetes, encara que no siguin nostres, i les fem de nou.
És el cas de la llei de comptabilitat i el pla comptable.
Es va aprovar la llei de comptabilitat el 20/12/2007, per molt que al Bopa, en format digital, consti com a data d’aprovació 20/12/2008. No faré bromes al respecte ja que tots ens podem equivocar, tot i que una llei no hauria de dur una data errònia. I es va publicar el 30/01/2008 i serà d’aplicació a partir del 2009.
Aquesta llei dóna un termini d’un mes al govern per a publicar el pla comptable corresponent.

Al país veí, Espanya, aquest mes de Gener ja ha entrat en vigor el nou pla comptable espanyol, l’ esborrany del qual ja es va publicar l’any passat.
A Andorra, enlloc d’aplicar el mateix pla comptable espanyol, que imagino deu estar ben fet i ben estudiat, resulta que en farem un altre, l’andorrà. Un pla (no, pel partit polític) a l’Andorrana.

Quina necessitat tenim de crear-ne un altre ?.

La veritat és que som mes papistes que el papa; hem de fer-ne un de propi. Un pla comptable andorrà, com si els números de compte tinguessin tanta importància. Perquè no crec que les normes internacionals comptables (NIC) o les normes internacionals d’informació financera (NIIF) pateixin variacions ja que són internacionals.

Això si, de ben segur, algun que altre assessor cobrarà la feina feta. I no vull dir amb això que no l’hagi de cobrar. Jo també cobro les meves feines, però amb la diferència de que les meves feines no me les dóna Govern, més aviat me les vol treure (vegis Federacions Esportives...), i passar-les a empreses foranes. D’ aquest tema ja en parlaré un altre dia, o no. El que vull dir és que potser no calia fer un pla comptable propi.

D’altra banda, crec que cada cop estem retardant més les lleis i la seva aplicació, quan aquestes lleis no haurien de comportar masses traves ni debats en comissió, si no les volguéssim fer a l’andorrana.
Un altre exemple el tenim en:
La Llei de Societats, projecte que es va fer l’any 2006, més concretament al mes de Juny, com el de la Llei de comptabilitat, (i no incloc el de la Llei d’inversions estrangeres, també de la mateixa data, perquè es una altra història). Dita llei de societats, va ser aprovada sense cap problema l’any 2007, durant el mes d’octubre i publicada el 21/11/2007. Duia un termini de tres mesos per publicar el seu reglament. Encara avui no existeix ( no anem bé, tot i estar dins dels marges).
Tanta feina tenen que no es pot anar una miqueta mes ràpid amb les lleis i reglaments, que al fi i al cap no tenen massa discussió i es podrien aprovar i publicar amb mes celeritat. O potser es que un dels coprínceps, en aquests moments es troba molt ocupat i no les pot signar.

En el cas que m’ocupa o m’interessa, estem marejant massa la perdiu i som mes papistes que el papa. (Em sembla que això ja ho he dit...).

Si d’altres vegades hem fet un “copiar-enganxar”, perquè no ho fem ara amb el pla comptable i deixem treballar a la gent, en aquest cas als comptables, amb mes tranquil·litat i menys inconvenients ?.
No calen tantes històries, tants assessors, tants col·laboradors, tants cursets de formació, i tanta parafernàlia per a aprovar i publicar una llei i tot seguit un reglament i un pla de comptabilitat que ja existeix.
No cal marejar tant la perdiu. (També ho he dit...).
Si el que volen es donar feina a molta gent, aquesta es una altra història que per cert, em sona molt.
Jo de feina ja en tinc, i tant sols pretenc que me la facilitin.
Res més.

Atentament,

Miquel CALSINA GORDI.